VISCA EL SISTEMA

D’acord amb Inés Arrimadas

Es pot objectar que l’1-O era una convocatòria unilateral. La manera d’evitar-ho no era la repressió

Avui he cregut per un moment que estava d’acord amb Inés Arrimadas, i m’ha fet il·lusió, perquè era una experiència que no havia tingut mai. Malauradament, però, ha estat efímera. En referència a la Diada, la líder de Ciutadans ha declarat que “va ser una manifestació multitudinària, no es pot negar, però en democràcia la gent es compta a les urnes”. M’havia semblat que, per una vegada, algú de Ciutadans no feia servir la paraula 'democràcia' en va. O pitjor encara, encobrint un missatge obertament antidemocràtic.

Perquè és cert que les manifestacions, per exitoses que siguin (i “no es pot negar” que la de dimarts ho va ser, com admet Arrimadas molt a pesar seu), i per justes i carregades de raó que estiguin, no són l’expressió del mandat democràtic de la ciutadania. Ho és el vot, que és el que també li va recordar, amb tota la raó, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, al president Torra al seu discurs de la Diada.

La manera democràticament correcta de canalitzar el clam repetit dimarts per enèsima vegada (i per un moviment sense precedents dins d'Europa pel que fa a perseverança, capacitat de mobilització i pacifisme) és sotmetre’l a l’escrutini de les urnes. Allà és on es compta la gent, com bé diu Arrimadas. Llàstima, i aquí torna el desacord, que no pugui evitar afegir-hi una mentida a continuació: “a les urnes l’independentisme mai no ha estat majoria”. Deu ser per això que les forces independentistes tenen la majoria absoluta al Parlament. Fi del miratge, Inés Arrimadas ha dit una frase que a primera vista recordava un pensament democràtic mínimament articulat, però l’ha dita sense voler.

Arrimadas ha dit una frase que a primera vista recordava un pensament democràtic mínimament articulat, però l’ha dita sense voler

Posar urnes perquè els catalans hi poguessin expressar el seu parer sobre el futur i la configuració del seu país és el que es va fer l'1 d’octubre passat. La resposta, en gran part liderada per Ciutadans, ja sabem quina va ser. Els dirigents taronja es van esgargamellar exigint l’aplicació del 155, tot i que, quan es va fer, els va semblar massa suau (com que n’inventaven el contingut sobre la marxa, Ciutadans eren partidaris d’aprofitar l’ocasió per exercir una repressió encara més dura). Va ser en tot cas sota el 155 que es varen convocar fraudulentament unes eleccions catalanes en les quals Ciutadans va aconseguir ser la força més votada (amb els adversaris ja empresonats), però no la guanyadora. Va guanyar l’independentisme, i per majoria absoluta: la mateixa que hi ha reflectida als escons del Parlament. Si Arrimadas vol donar lliçons sobre democràcia, hauria de començar per aprendre aquesta.

Es pot objectar que l’1-O era una convocatòria unilateral. La manera d’evitar-ho no era aplicar la repressió, una estratègia que dimarts va mostrar el seu absolut fracàs. La manera era, i segueix essent, la celebració d’un referèndum acordat, fruit d’una negociació política sense presos ni exiliats. I que la gent, per fi, es compti a les urnes. En llibertat.