Arrimadas, al servei de Pedro Sánchez

Quan va advertir que no hi havia pla B a l'estat d'alarma, Sánchez no va mencionar que tenia un as a la màniga: un as petit i bastant deteriorat, com és Ciutadans amb els seus deu escons, però suficient per moure la votació al Congrés cap al resultat que perseguia el govern d'Espanya. Segurament dissabte passat, mentre durant la seva compareixença davant dels mitjans pressionava els altres grups perquè li donessin el sí aquest dimecres, ja devia tenir mig acordada la sortida amb Inés Arrimadas o, si més no, ja la devia tenir al cap. Sánchez no perd de vista que la política consisteix sobretot a negociar, i a continuació, a negociar amb qui sigui més fàcil en cada moment. Això inclou aprofitar-se de la feblesa dels adversaris, i menystenir les pròpies tant com sigui possible.

A Inés Arrimadas això li ha servit perquè els focus apuntin cap a ella, i també per començar a reinventar-se com a partit frontissa. És un paper més aviat parasitari i bastant indigne, però que per això mateix s'adiu perfectament amb la naturalesa del partit, que en algun moment va aspirar a ser un catch all party i que ara s'ha de resignar a arreplegar el que pugui. Com que el substrat ideològic profund de la formació segueix sent el de l'extrema dreta, això ha causat que s'hagin sentit crits fantasmagòrics de traïció des dels cellers de Toledo on tuiteja l'ànima en pena de Juan Carlos Girauta, que ha causat baixa de Ciutadans juntament amb Carina Mejías. Un preu ínfim, i fins i tot agraït, per a una Inés Arrimadas que haurà passat de demanar una aliança amb el PP (deien que era una emergència nacional) a especular amb el seu vot per posar-lo quan convingui el servei del mateix Sánchez que havia de destruir Espanya juntament amb la seva banda. No s'havia vist mai res tan perniciós com Sánchez a la Moncloa, etc.: qui vulgui repassar l'hemeroteca hi podrà riure una estona.

També riurà si compara l'amenaça del mateix Sánchez i del ministre Ábalos (sobre la imminència del caos en cas que no prosperés la pròrroga de l'estat d'alarma) amb el dibuix de Chumy Chúmez que aquests dies s'ha vist arreu. Però la conclusió de tot plegat és que Sánchez pot ser un tafur, però n'hi ha d'altres que són tafurs encara més maldestres. La maniobra amb Ciutadans ha permès que alguns que havien anunciat el seu vot en contra s'ho hagin repensat: així, el PP s'ha abstingut i el PNB ha votat finalment que sí, com acostuma a fer a pesar d'haver-se fet sentir durant els dies anteriors. ERC ha votat en contra per la impostura de no ser titllats de botiflers, i per aquesta vegada hi ha hagut un vot unitari de les forces independentistes que s'ha sumat al de Vox, una cosa que JxCat i la CUP ja tenen bastant per costum (el vicepresident del Parlament Josep Costa, per cert, també en sap, de parlar de sotamà amb Ciutadans). I una vegada més i per si algú encara en té cap dubte, hem pogut veure com el càlcul partidista i electoralista es tornava a imposar clarament, en tots els partits, a l'interès per la ciutadania.