L’art és breu i el 155 és llarg

La de la CUP només és la cirereta al voluminós pastís d’ineficàcies que les formacions sobiranistes han amassat plegades

S’atribueix a Nietzsche l’observació que el matrimoni consisteix a culminar un seguit de tonteries amb una gran bajanada. Es pot dir alguna cosa semblant del matrimoni fallit a tres bandes entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP, que, d’ençà del 21-D, han prolongat fins a l’absurd tres mesos de negociacions rabiosament improductives (amb ERC i Junts per Catalunya passant el rosari dels rancors i les malfiances històriques entre les dues formacions, més el dels greuges interns i també històrics de cadascuna) i que avui han desembocat en una nova exhibició d’infantilisme recalcitrant a càrrec de la CUP, negant-se a votar la investidura de Turull per donar la seva enèsima lliçoneta sobre com es fa una República. Els cupaires resulten especialment còmics quan justifiquen les seves decisions invocant les classes populars i treballadores, que pel que es veu desconeixen per complet, ja que si les coneguessin sabrien que les classes populars i treballadores són les primeres que necessiten un Govern que governi: és a dir, un Govern que atengui les múltiples i sovint urgents necessitats dels ciutadans, no necessàriament afegint-hi una cita de Gramsci. Un desconeixement que potser té a veure amb el fet que hagin passat de deu diputats a quatre, tot i que sembla que això, per a ells, no té la més mínima importància.

Les classes populars i treballadores són les primeres que necessiten un Govern que governi

En tot cas, insistim que la de la CUP només és la cirereta al voluminós pastís d’ineficàcies que les formacions sobiranistes han amassat plegades al llarg d’aquests últims mesos. A aquestes altures ja sembla fins i tot una burla que aquestes formacions es justifiquin en el mandat de l’1-O, una mobilització indiscutiblement històrica (haurà de ser estudiada i honorada com es mereix) que la ciutadania els va regalar com a penyora de compromís i que els dirigents independentistes no han sabut, pogut o volgut assumir, cadascun pels motius (les excuses) que sigui. Però és que, a més, l’últim mandat que han rebut aquestes formacions és una mica posterior i conseqüència del de l’1-O, i va ser emès des de les urnes el 21-D. Deia que, en vista de la intolerable repressió que estan patint els ciutadans de Catalunya des d’abans però sobretot d’ençà de l’1-O, es formés a Catalunya un Govern independentista i republicà que els donés servei i que, com a primer objectiu imprescindible, aturés l’aplicació arbitrària de l’article 155.

Això no s’ha fet, i arribem al dia d’avui acumulant més incerteses. ¿Turull serà investit en segona ronda de votacions o serà enviat a la presó pel jutge Llarena? ¿Seguiran les negociacions entre els partits sobiranistes o es trencaran definitivament? ¿Assistirem encara al màxim despropòsit de convocar noves eleccions, amb el risc (guanyat a pols) que els votants independentistes es desmobilitzin i que la presidenta de la Generalitat acabi sent Inés Arrimadas? Només hi ha una certesa i és que el 155 continua, fins i tot contra els desitjos de Rajoy, que volia un 155 breu i que ara el té com un Frankenstein descontrolat i de conseqüències imprevisibles.