Ciutadans, la nosa del sistema
Dilluns a TV3 també vam poder gaudir d'una entrevista del director Vicent Sanchis al cap de l'oposició al Parlament, Carlos Carrizosa. Carrizosa ha nascut per ser el segon del xulet de la classe, però circumstàncies de la vida (l'esfondrament del partit, la caiguda d'Albert Rivera, la migració d'Inés Arrimadas a Madrid) l'han dut, contra natura, a assumir el paper de líder, la qual cosa no fa més que posar encara més en evidència les seves mancances de tot ordre. El seu nacionalisme espanyolista és exacerbat, sens dubte, però s'ha quedat en aquella etapa en què expressar-se en castellà a TV3 o al Parlament de Catalunya li sembla una transgressió.
Ciutadans és un partit de laboratori nascut per assegurar la viabilitat del sistema, i que paradoxalment ha acabat sent una nosa per als mateixos que el van impulsar. Veure Carrizosa intentant explicar el paper actual del seu partit a la política catalana i espanyola feia pensar inevitablement en Albert Rivera, un cas d'estudi d'auge i caiguda d'un frau polític. Carrizosa no és ni això: el seu odi contra el que ell interpreta com els signes d'identitat, i alhora els intruments de tortura social, de la catalanitat és un odi ben genuí. Ara bé, genuí o impostat, l'odi té sempre l'inconvenient d'invalidar qualsevol discurs que l'incorpori. Fa no tant de temps, quan el partit se sentia fort, Ciutadans dedicava els estius a instigar situacions d'enfrontament social: escamots fantasmagòrics que sortien de matinada a despenjar llaços grocs armats amb bastons i armes blanques, avionetes de propaganda que sobrevolaven la costa, manifestacions que alguna vegada acabaven a cops de puny, etc. Ho feien amb l'esperança ben poc dissimulada que algun dia es produís alguna situació de violència significativa, per poder acusar els independentistes de ser violents. Això no va arribar a succeir (als aldarulls de la passada tardor tampoc no hi havia el grau de violència que Ciutadans hauria volgut), però això no els va aturar mai de ser els primers a l'hora de cercar la fractura social.
Ara Carrizosa lidera el que és el primer partit de Catalunya (en vots i escons), però ho fa com si estigués al capdavant d'una franquícia. Insisteix –debades– a diferenciar-se de Vox, dient que només estan d'acord “en coses de la unitat d'Espanya”, quan precisament allò que els agermana és el paquet d'ideologia ultradretana que emboliquen amb la bandera espanyola: ells, Vox i el PP, amb matisos irrellevants. Després del daltabaix que previsiblement patirà a les eleccions catalanes (a imitació del que ja va tenir a les espanyoles), a Ciutadans li queda el recurs de soscavar el govern de coalició entre PSOE i Unides Podem oferint-se d'aliat alternatiu. Tenint en compte la tradició del PSOE (el seguidisme de la dreta espanyola), és ben possible que Ciutadans, que es presentava com un agent regenerador, es converteixi durant bastant d'anys en una peça petita, però eficaç, al servei de les polítiques més reaccionàries d'un estat en perpètua crisi institucional, política i judicial.
