04/06/2018

La fractura que no va existir

2 min

EscriptorEn una entrevista del 28 d'abril al programa 'Preguntes freqüents' de TV3, Xavier García Albiol va intentar denunciar que el Procés havia produït una terrible fractura social a Catalunya, però a mesura que anava parlant, ell mateix es contradeia tan visiblement que va acabar dient: “Jo no la noto, però hi és”. La idea era que Catalunya s'havia convertit en un país dividit en què les relacions personals i laborals es rompien per culpa de la política (per culpa de l'independentisme), i en què molta gent no gosava expressar tranquil·lament què pensava per por de les reaccions, o fins i tot les represàlies, dels seus interlocutors, fossin amics, familiars o caps de la feina. Al mateix temps, però, Albiol explicava que a ell particularment ningú li havia fet mai una mala cara i que en general la gent el tractava d'allò més bé, a pesar de ser un dels representants polítics més destacats del que se suposa que és la majoria silenciada en un país sotmès al despotisme separatista.

L'anècdota serveix per il·lustrar fins a quin punt el que ha estat un dels principals cavalls de batalla del nacionalisme espanyol, la famosa fractura social que amenaçava de convertir Catalunya en una societat enfrontada amb ella mateixa, deprimida i improductiva, era (és) una altra mentida. Una altra farsa que, amb el canvi d'escenari polític substanciat amb l'entrada en escena dels governs presidits per Quim Torra i Pedro Sánchez, queda en evidència i trontolla de forma encara més escandalosa. Que un digital com 'El Español' (ells no són nacionalistes) arribi a publicar una notícia intentant comparar la Patum de Berga amb les celebracions nazis als anys 30 és, a més d'una altra anècdota insultant, una mostra de la desorientació i la desesperació en què es troba ara el nacionalisme espanyol extrem.

A la Patum, com a molts indrets de Catalunya tant si estan de festa com en dia feiner, s'exhibeixen molts llaços grocs no perquè siguin nazis ni perquè estiguin abduïts (com va apuntar el difunt fiscal Maza) sinó perquè la majoria de la ciutadania està en contra del fet que hi hagi persones empresonades i exiliades per les seves idees polítiques. Això és tot, i això és el que socialistes catalans i espanyols hauran d'entendre i acceptar si volen obrir-se de veres al diàleg. Fer-ho significa també aparcar una altra fal·làcia, la de les dues meitats de la ciutadania. No hi ha dues meitats: hi ha una societat enormement plural i cosmopolita feta de molts bocins vinguts de moltes bandes (suposo que els amants de les unitats sense fissures en dirien una societat Frankenstein) que té obert un debat (encès en ocasions, però afortunadament no fracturador ni divisori) sobre com s'ha de governar. Aquesta és la situació. I per formar majories àmplies (de dos terços, les demanava Iceta a Sitges) no es pot prescindir certament de ningú, tret d'aquells que s'autoexcloguin del debat. De ningú, i tampoc, per si a algú li passa pel cap, dels independentistes, els republicans i els que exhibeixen llaços grocs.

stats