Franco a la sala del costat
L'eximi periodista Pedro J. Ramírez diu aquests dies que li dona “molta tranquil·litat” que el Tribunal Suprem hagi suspès (cautelarment, cautelarment) l'exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos, en atenció als contenciosos que la família del dictador ha presentat sobre aquest particular. Pedrojota, doncs, respira tranquil, i també ho fan els familiars de Franco i els nombrosos adeptes que el seu nom i la seva causa tenen arreu de les Espanyes totes. No vells adeptes nostàlgics, sinó també molts joves convenientment sotmesos a l'esfondrament educatiu que s'ha perpetrat a Espanya durant molt de temps, amb especial intensitat durant els anys de govern del PP. El tòpic lamenta que els joves no saben ja ni qui era Franco, però molts sí que ho saben: segons la versió que els n'ha arribat, un tio amb dos collons. Un capaç de mantenir a ratlla aquests moros que ens venen a prendre la feina i aquests negres que venen a fer de manters. Un que sabia posar les dones al seu lloc. Un a qui no se li rebotaven els catalans perquè també els donava el que es mereixien. Un que va lluitar a sang i foc per Espanya. Un heroi.
L'atzar va fer que la sala tercera del Suprem on es resolia per unanimitat donar la raó a la família Franco fos veïna de la sala segona, on la Fiscalia afirmava, a la mateixa hora, que l'1-O i tot el que el va envoltar va ser un cop d'estat. A la seva resolució a favor dels Franco, i això és el que ha aixecat més polseguera, ses senyories del Suprem deixen en tot moment solemnement palès el seu respecte per la memòria de qui anomenen “Don Francisco Franco Bahamonde”, de qui afirmen que era “cap d'estat des de l'1 d'octubre de 1936”. El nomenament de Franco com a cap de l'estat espanyol es va publicar, en efecte, el dia 30 de setembre de 1936, al 'Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional de España', des del govern civil de Burgos, sota control dels feixistes insurrectes. Es tractava d'una proclamació il·legal, que anava contra la legalitat vigent i contra el govern legítim de la República, que va durar fins a l'abril de 1939. El Tribunal Suprem, per tant, en una sala donava per vàlid l'alçament violent i tumultuari capitanejat per Franco mentre a la sala del costat se n'inventava un altre. Obviava la rebel·lió falangista (una rebel·lió amb armes i violència, i amb presa del control de les institucions públiques) per donar-li validesa legal, i construïa un relat fals sobre una rebel·lió consistent en votants que protestaven quan la policia els apallissava sense cap justificació. Franco va ser un criminal de guerra, i després un dictador sanguinari i un corrupte d'una voracitat obscena. El fruit dels seus saquejos al bé comú és el que ara gaudeixen, ben contents, aquests familiars als quals dona la raó el Suprem. A la sala del costat un dels seus admiradors, Javier Ortega Smith, del partit neofeixista Vox, resumia bé el motiu de les mentides contra els polítics independentistes: “Perquè no torni a passar mai més res com això”. I subratllava amb èmfasi les paraules 'mai més'.
