VISCA EL SISTEMA

El Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular

Suposo que confien en la paciència i la resiliència infinites del seu electorat

Que uns independentistes duguin uns altres independentistes al Tribunal Constitucional, després d'anys i panys denunciant que és un tribunal corromput i al servei del nacionalisme d'estat (del nacionalisme espanyol), és certament una cosa de mèrit. Tot i que s'hagi convertit en recurrent, es fa inevitable tornar a pensar en el meravellós film 'La vida de Brian', dels Monty Python, i en una de les seves seqüències més hilarants, quan els dirigents del Front Popular de Judea proclamen que ells detesten els romans, però que encara odien més el Front Judaic Popular, amb el qual se suposa que comparteixen els mateixos anhels de llibertat i independència. La jugada de Puigdemont i el confús entorn format pel PDECat, Junts per Catalunya i la Crida contra ERC ha tingut si més no l'efecte de desconcertar els adversaris. O potser de divertir-los: la delegada del govern d'Espanya, Teresa Cunillera, ho ha qualificat de “xocant”, mentre que Albert Rivera ha intentat ironitzar –no li surt– exclamant que “Puigdemont és molt gran”. Una cosa és certa, i és que Pedro Sánchez es deu sentir perfectament corroborat en la seva postura, quan es pregunta amb quines exigències li han de venir els independentistes, quan ni tan sols es posen d'acord entre ells. Ja no és que no es posin d'acord, sinó que recorren als tribunals espanyols per dirimir les seves diferències. De traca i mocador.

Ja no és que no es posin d'acord, sinó que recorren als tribunals espanyols per dirimir les seves diferències

El més desagradable ve quan surten els representants dels partits –penso ara en el sempre sobreactuat Eduard Pujol– a intentar justificar l'esguerro amb l'argument que tot plegat “és fruit de l'excepcionalitat del moment que vivim”. Primer, perquè és utilitzar qüestions de màxima gravetat (l'existència de presos polítics, l'amenaça descarada contra les llibertats i els drets civils) com a excusa per explicar un comportament que frega l'infantilisme. I segon perquè no és cert: els àmbits convergent i republicà es professen odi mutu des de temps immemorials, i actuarien exactament de la mateixa manera si els temps fossin menys convulsos. Primer es carreguen la majoria parlamentària i ara se'n van al TC just abans del començament del judici contra els presos. Suposo que confien en la paciència i la resiliència infinites del seu electorat, però haurien de tenir en compte com a mínim que juguen perillosament amb les coses de menjar (de menjar ells, no l'electorat).

És cert que la falta d'unitat interna i la tendència a la lluita caïnita i intestina no és patrimoni de l'independentisme, i que és difícil superar odis tan acarnissats com els que enfronten Aznar i Rajoy, Errejón i Iglesias o Pedro Sánchez i els barons socialistes. Però hi ha una diferència, i és que cap d'aquests no són líders d'una ideologia criminalitzada pels poders d'un estat, com sí que ho és l'independentisme. Els mateixos poders als quals ara recorren, en un nou moviment estrafolari que es vol vendre com a necessari per a no se sap què. Només per recordar-ho, el partit que va guanyar en vots les últimes eleccions catalanes va ser Ciutadans.