Govern a l'exili interior
EscriptorEl Govern format finalment pel president Torra va suscitar, tan bon punt es va fer públic, dues reaccions extremadament irades: la de Ciutadans i la de l'ANC. El partit taronja diu que Torra vol fer més Procés i insisteix que cal allargar el 155, sense contemplacions i sense demanar perdó per res, tal com predica Albert Rivera. Per la seva banda, l'ANC, un actor fonamental en el Procés que ara du camí no tan sols de no eixamplar la base sinó de restringir-la i dividir-la, diu que haver substituït els consellers empresonats i exiliats equival a “acotar el cap” i “acceptar la injustícia de l'estat espanyol”, com si Torra s'hagués tornat unionista o si més no autonomista tot just assumir el càrrec. Finalment, és interessant que la reacció de la CUP sigui acabar-se de convèncer a si mateixa que el seu lloc és a l'oposició. Amb permís dels esmentats, tot plegat semblen símptomes que Torra ho està fent bé. És impossible fer autonomisme quan ni tan sols tens autonomia. I anar a la confrontació directa quan et trobes ja no desarmat sinó a la intempèrie més crua i desvalguda significa entrar en un bucle que només acaba amb la teva extinció. La teva, no la de l'adversari.
Dins de l'estat espanyol tal com el coneixem després del Procés i del gir autoritari que es perpetra des de la tardor passada (i se seguirà perpetrant; té raó Otegi quan diu que el 155 ha vingut per quedar-se d'una manera o altra) el Govern de Quim Torra és també un Govern a l'exili: a l'exili interior. Un Govern proscrit, vigilat i amenaçat constantment per l'autoritarisme d'estat, com ho varen estar durant la dictadura els polítics i els intel·lectuals antifranquistes que no varen marxar a fora. Ara bé, l'exili interior no és menys exili que el dels que són en un altre país. Té unes altres característiques, però no és menys dur. Es tracta de resistir a dins, una tasca més que àrdua que exigeix el cap clar i una determinació a prova de qualsevol cosa, des de l'odi dels qui insisteixen a assenyalar-te com a enemic públic fins a la dejecció de la part dels teus que no dubtarà a tractar-te de traïdor. De fet, i com podem veure, totes dues coses ja estan passant.
Cada dia, d'altra banda, sembla més clar que una part substancial del desllorigador del conflicte entre Catalunya i Espanya es troba en l'àmbit internacional. Més enllà del mer simbolisme, el fet de nomenar consellers els presos i els exiliats i d'haver de veure com el govern d'Espanya els saboteja per la via il·lícita de no publicar-ne els nomenaments serveix per afegir una altra mostra d'autoritarisme, abús de poder i deslleialtat institucional a la ja gruixuda carpeta de vulneracions de drets comeses per uns polítics i uns jutges que només podran ser jutjats i posats en evidència fora d'Espanya, perquè és obvi que aquí no hi ha res a fer. Serà llarg, però de moment és l'única via que ofereix una mica de claror al final del túnel. Aquest Govern haurà d'atendre (així com pugui, sí) múltiples fronts, però el de la internacionalització haurà de ser un dels més clarament prioritaris.
