10/04/2019

Intentant comprendre el poli

2 min

Per l'avorriment oceànic que comporta, l'acumulació de testimonis d'agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional al judici de l'1-O arriba a moure a l'intent de comprendre com deuen viure aquests homes el paper que els fan fer o que fan (sembla que de bon grat, la majoria). D'entrada, suposo que són conscients que cadascuna de les seves declaracions, tan reiteratives, tan tedioses, i la suma de totes elles, condueixen a una mateixa idea: que la mobilització ciutadana és un fet criminal, o sospitós de criminalitat. Tot aquest esforç seu, de cadascun d'ells i de tots com a col·lectiu, per intentar descriure els votants de l'1-O com una massa enverinada d'odi, potencialment tant o més perillosa que els terroristes etarres (aquest seria un resum del que han dit fins ara), apunta i abunda únicament en aquesta idea. Ells saben, o haurien de saber, que hi ha hagut i hi haurà una infinitat de mobilitzacions amb un to molt més aspre i fins i tot agressiu que la del referèndum català: les més recents, sense anar més lluny, les dels taxistes. I que no per això a ningú se li acudiria dubtar de la seva legalitat i la seva legitimitat, ni intentar presentar-les com actes de violència protagonitzats per fanàtics.

Tothom qui va ser a l'1-O, i tothom qui no hi va ser però ha tingut la precaució d'informar-se'n, sap que aquest quadre que pinten aquests policies és fals, i que per tant podrien estar prestant fals testimoni davant d'un tribunal. Se senten forts per fer-ho perquè ho fan emparats en la seva condició de servidors de la llei i l'ordre, i emparats en l'anonimat que els proporciona el seu número i el fet que les càmeres no els enfoquin. I legitimats perquè tot indica que estan complint ordres, que és el deure de tot policia.

Per altra banda, la immensa majoria d'aquestes declaracions es basen únicament en percepcions subjectives, que cadascun d'ells exagera o infla de la manera que considera convenient. La immensa majoria, també, tenen tan poca consistència que es desfan de seguida davant de les preguntes de les defenses, d'una manera que sovint resulta còmica. El fet que tots, o gairebé tots, repeteixin textualment les mateixes paraules, frases i expressions (cosa impossible si no s'han preparat i memoritzat abans) fa que tot plegat resulti encara més penós, i que es converteixi en la riota de molts ciutadans. Un acaba per preguntar-se si aquests policies se senten còmodes amb la imatge que contribueixen a projectar dels cossos als quals serveixen. I si, com a persones, no els resulta desagradable sortir a ensenyar el llautó d'aquesta manera, moguts no per cap ambició, sinó tan sols per la necessitat de mostrar-se obedients als seus servidors. Obedients a una causa, que és la de salvar Espanya de dotze persones acusades també en fals i que els miren i els escolten perplexos des del banc dels acusats. ¿Ho comenten després entre ells a la caserna, al bar, o a casa amb la família? Els fa sentir bé? Els fa riure? N'hi deu haver algun que no. ¿Com se sentirà, quan es dictin les sentències?

stats