L’intercanvi
El sobtat i ferotge atac d’autocrítica que els ha agafat a algunes forces independentistes, especialment a Esquerra Republicana, no és un caprici ni cap caiguda del cavall camí de Damasc, sinó la preparació del terreny per als pactes postelectorals. Concretament, als pactes amb els comuns. D’una banda, Ada Colau trenca el pacte amb el PSC i expulsa els socialistes del govern de Barcelona, una estocada molt més forta del que Iceta, astuta guineu en l’art de la dissimulació, ha fet palès. És un gest fort de Colau d’aproximació als independentistes, tal com el PP i Cs li retreuen. De l’altra, doncs, toca donar la contrapartida, i és aquesta: els líders de l’independentisme (ara ja fins i tot Junqueras, des de la presó) assumeixen i es fan seves les crítiques dels comuns al Procés. Que la base social no era prou àmplia, que el Govern no estava preparat per respondre a l’embat de l’estat espanyol, que la via unilateral no és possible (almenys en la propera legislatura). També és un gest fort que significa haver d’aguantar les mofes i les burles del nacionalisme espanyol i, sobretot, calcular la manera de remuntar els ànims dels votants independentistes, perplexos d’haver d’escoltar l’enfadosa cançó de l’autocrítica després de venir de tornar a manifestar-se espectacularment tot just dissabte passat.
Quid pro quo, tu em dones una cosa i jo te’n dono una altra. Ens trobem davant d’un intercanvi, clàssic en política, que deixaria el terreny preparat per a una nova sacsejada de l’escenari polític català. De la majoria dibuixada per Junts pel Sí amb el suport de la CUP es passaria a una nova majoria republicana i d’esquerres formada per Esquerra Republicana, Catalunya en Comú, la CUP i la facció de Podem encapçalada per Albano Dante Fachin, en un joc de geometria variable en què els grups més petits podrien triar actuar des de dins o des de fora del Govern. Això deixaria el PDECat segurament fora, o en un paper de força de suport semblant al que ha fet la CUP durant la legislatura anterior, escapçada pel govern d’Espanya amb el 155 en “una decisió sense precedents a Europa des de la Segona Guerra Mundial” (ho diu M. Rajoy, no nosaltres). Per algun motiu, Esquerra Republicana ha refusat des del començament la idea de la llista unitària, i per algun motiu també Oriol Junqueras no forma part de la llista que el president Carles Puigdemont ha elaborat des de Brussel·les.
Una cosa és clara, i és que qui pensi (des del nacionalisme espanyol o des del sobiranisme català) que la nova legislatura catalana serà una repetició de l’anterior, amb un nou 155 si escau, anirà equivocat. Tot indica que el tauler d’escacs tornarà a ser remogut, i que moltes figures (peons, alfils, cavalls, torres i, per descomptat, reines i reis) canviaran de casella. El que és fonamental, en tot cas, és que PP, Cs i PSC restin a les de l’oposició. Per tant, la consigna fonamental sí que no canvia: el 21-D qui no vagi a votar que recordi que en realitat el que estarà fent serà regalar un vot a Arrimadas o a Albiol.
