VISCA EL SISTEMA

Joan Brossa fa cent anys

És d'esperar que aquest any sigui generós en commemoracions de Joan Brossa, i convé

Tenim l'avantguarda de J.V. Foix, que lliga amb la tradició; la de Joan Salvat-Papasseit, que mira sempre cap al futur, i la de Joan Brossa, que és una manera de viure. S'hi pot tenir més o menys afinitat, esclar: jo mateix no en soc, de brossià, però això és una qüestió de gustos individuals que al capdavall no té cap importància al costat de l'aportació de Joan Brossa a la seva cultura, que és la nostra. Una altra qüestió irrellevant és el fet que Joan Brossa va morir fa vint anys, però això queda en segon terme comparat amb la certesa que aquest any que avui comença (concretament, el dia 19 d'aquest mes) en fa cent que va néixer, i que la vigència de la seva obra es manté intacta, o va en augment.

Joan Brossa creia en la màgia, perquè la màgia pertany al mateix àmbit que els somnis, que tot allò que es resisteix a ser processat per la raó

Joan Brossa creia en la màgia, perquè la màgia pertany al mateix àmbit que els somnis, els desitjos, les al·lucinacions, els pressentiments, les il·luminacions, les revelacions, els fantasmes i, en general, tot allò que es resisteix a ser processat per la raó, però que no per això és menys real. És real tot allò que som capaços de pensar o d'imaginar, perquè nosaltres som reals i per tant els nostres pensaments també. Se solen esmentar les múltiples maneres en què Brossa es va expressar com a artista: el poema visual, les arts plàstiques, la prestidigitació, l'estriptis i, naturalment, l'escriptura. Va ser fundador del grup Dau al Set, on ell i el gran Joan Ponç es van retroalimentar, i ha influït directament en la poesia de Maria-Mercè Marçal, en els espectacles de Carles Santos i en el tràfic d'idees de Vicenç Altaió (fenomenal Casanova, per cert, al film 'Història de la meva mort' d'Albert Serra). Entronca directament amb 'La vida secreta' i els altres escrits de Salvador Dalí, va recuperar i actualitzar la forma poètica medieval de la sextina, va valorar en profunditat la importància del cinema (una al·lucinació en pantalla), va mantenir una postura política ferma en temps d'infàmia i es va cagar literalment en Franco en un poema per donar fe de la mort del dictador.

Existeixen, per tant, múltiples maneres de referir-se a Joan Brossa i a la seva vida i obra, que en el seu cas eren la mateixa cosa. Però a ell li agradava resumir-les en una única paraula: 'poeta' (és famosa la història que va voler fer-ho constar com a ofici en algun document oficial, i que el funcionari de torn no el va entendre i li va canviar 'poeta' per 'paleta', cosa que a Brossa li va semblar perfecta). És d'esperar que aquest any sigui generós en edicions, exposicions, representacions i commemoracions de Joan Brossa, i convé que sigui així, perquè la màgia i la poesia són encara més necessàries en dies de mala ventura. Més enllà de les afinitats electives, que dèiem al començament, l'esperit de Brossa no tan sols és divertit i sorprenent, sinó també resistent i contestatari, i totes aquestes qualitats ens faran falta en els dotze mesos que comencen ara. N'hi haurà que diran que bona part de l'obra de Brossa no és més que una broma, però què no ho és?