El judici i la llengua dels aborígens

El català, parlat per deu milions de persones, no té res de minoritari en el context europeu

El Tribunal Suprem accepta que els acusats puguin respondre a les acusacions del judici en català “per raons emocionals”. És a dir, que si necessiten plorar, enfadar-se o fins i tot proferir un renec ho poden fer en el seu idioma, perquè ja s'entén que els surt de dins i no hi poden fer més. Per tal d'afrontar aquesta eventualitat, el Suprem proveeix un servei de traducció, només que no serà simultània sinó consecutiva, que és la millor manera de garantir que la traducció sigui inútil o que fins i tot pugui induir a confusions. El president del tribunal, Manuel Marchena, sustenta aquestes decisions en les recomanacions del Consell d'Europa sobre el compliment de la normativa establerta a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Per fer això cal bastant de cinisme, atès que Espanya ha incomplert sistemàticament la Carta i les recomanacions del Consell des del 1992, any d'aprovació de la Carta. El darrer (per ara) i enèsim informe que demostra aquest incompliment és de la Plataforma per la Llengua i és del mes de juliol passat. S'hi recull que els principals incompliments de l'estat espanyol en relació al català es produeixen en els àmbits de les administracions públiques i de la justícia, precisament. És a dir: els ciutadans espanyols que parlem català paguem els nostres impostos, però sabem que ens convé més parlar amb els funcionaris en castellà si no volem patir retards, obstruccions o, senzillament, males cares i pitjors maneres. La Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, en fi, a pesar del seu esperit corrector, té diversos problemes, començant pel nom. Una llengua com el català, parlada per deu milions de persones, no té res de minoritària en el context europeu. Per altra banda, convé aclarir que l'adjectiu 'regional' no té, en la terminologia europea, la connotació pejorativa que sí sol tenir a Espanya, on la mentalitat dominant consent l'ús del català “per raons emocionals”: és la llengua de menjar calçots, i et pot sortir una frase en aquest idioma de la mateixa manera que se't pot escapar un rot.

Tot això no té valor com a argument jurídic, però sí que és pertinent recordar-ho en un judici que és polític. La Constitució espanyola, obra mestra i insuperable de la democràcia universal, estableix el castellà com un deure de tots els espanyols i les altres llengües de l'Estat només com un dret, i encara a les respectives comunitats autònomes. Aquesta diferenciació consagra una desigualtat flagrant (una minorització, ara sí), a partir de la qual és impossible que Espanya faci el pas de reconèixer la diversitat lingüística, cultural i nacional que conté. Però si el fes, aquest pas, amb tota seguretat no hi hauria independentisme. I el magistrat Marchena s'estalviaria presidir un judici grotesc, esgrimint arguments encara propis dels amos del tros davant d'uns aborígens que han tingut la gosadia de sublevar-se.