VISCA EL SISTEMA

Manel Marí, un any després

És des d’aquesta realitat asfixiant i febrosa que sentim l’enyorança de Manel Marí

Aquest dijous fa un any que se’n va anar el poeta Manel Marí, als 42 anys. La causa de la seva mort va ser infecciosa –una grip que alguns ens vam pensar que era inofensiva i que es va complicar inesperadament–, com la realitat que vivim.

És des d’aquesta realitat asfixiant i febrosa que sentim l’enyorança de Manel Marí. La seva filla Joana i la seva dona Eva, els seus pares i germans, i les amigues i els amics, que el tarannà generós i bondadós d’en Manu, com li deien molts, va voler que fóssim legió. Però també els lectors que estimaven un poeta capaç d’acarar-se, des de la seva escriptura, amb els espasmes d’uns temps que es mouen sense pausa entre el grotesc, el tenebrós, el temible i el ridícul. Manel Marí sabia mesurar aquestes pulsions i enfrontar-s’hi amb els seus versos, sense perdre mai el sentit de l’humor, el rigor, la tendresa i la mala llet, quatre característiques que coexistien feliçment en la personalitat del poeta, i que la seva obra ofereix a mans plenes.

En una literatura, o en una cultura, abonyegada i problematitzada com la catalana, mai els desvetllaments acaben de ser suficients

Durant aquests dotze mesos, els poemes de Manel Marí han ressonat en multitud de recitals d’homenatge i de recordatori, o en actes públics, oficials o no, en què s’ha fet tribut a la seva memòria. Es troba en preparació una antologia de la seva obra en edició bilingüe en català i castellà, i el músic Borja Penalba, un dels gras dels nostres dies, enllestirà aviat un disc en què posa música als versos de Manel Marí. Tot això són notícies excel·lents, però que tampoc ens haurien de sorprendre perquè també és excel·lent la poesia de què estem parlant. No em fa res tornar a dir-ho: una de les obres poètiques més importants escrites en llengua catalana en els últims vint anys. I no perquè el seu autor hagi mort prematurament, sinó perquè n’hi ha prou de llegir-la per guardar-me de mentir o exagerar.

Amb tot, no és suficient, encara: en una literatura, o en una cultura, abonyegada i problematitzada com la catalana, mai els desvetllaments acaben de ser suficients. A més de l’antologia, és necessària la reedició raonada dels tretze llibres que Manel Marí va tenir temps de publicar, molts en edicions que ara ja són molt difícils o impossibles de trobar. I cal també una atenció crítica més aprofundida de la que ha tingut, ara que el corpus d’aquesta obra ha estat tancat de forma inevitable per la fatalitat. I fer-la almenys tan pròxima als lectors de poesia del Principat, on encara és menys coneguda, com ho és entre els del País Valencià i les Balears. No són queixes ni exigències que adreci des d’aquí cap a ningú, sinó una minillista de coses a fer per part d’aquells que primer vam trobar a faltar l’amic i tot just a continuació vam començar a enyorar el poeta.  Mentrestant, per als qui encara no en coneixen l’obra i vulguin acostar-s’hi, una recomanació fàcil: 'Tavernàries', el darrer llibre publicat per Marí a finals del 2016, poc més d’un any abans de morir. Sento enveja sincera i sana (o no tant) d'aquells que el llegeixin per primera vegada.