26/09/2018

Manuel Valls i el bonapartisme

2 min

EscriptorÉs cert que Manuel Valls prové d'una tradició i una cultura polítiques notablement superiors a la catalana i l'espanyola, però també ho és que pertany a la part més irrellevant i menys estimulant d'aquesta tradició. I no tan sols pel fet de ser un personatge a qui es dona per completament amortitzat a França, on la seva carrera ha estat tan fulgurant en la trajectòria com estrepitosa en el desenllaç.

L'alcaldable Valls apel·la als seus orígens familiars catalans, que no volen dir res: molts tenim avis d'un altre lloc (el meu era d'Almeria) i no per això ens personifiquem allà amb aires de mestretites disposats a arreglar la vida als seus habitants. Es presenta, també, com a dipositari dels valors del socialisme i del republicanisme, a pesar d'haver practicat una política en matèria de migració que podria aplaudir sense problemes un Matteo Salvini, i de desembarcar a la competició per l'alcaldia de Barcelona de la mà de l'extrema dreta de Ciutadans. A la vegada, és prou hàbil per fer un discurs de presentació en què es desmarca clarament del partit d'Albert Rivera, que està a punt de veure com el seu fitxatge estrella abjura de la marca taronja per diluir-la dins una candidatura personalista, a major glòria de la seva vanitat i arrogància. I un discurs, també, en què invoca un seguit de referències de la cultura catalana (la majoria manllevades del seu pare, l'estimable pintor Xavier Valls, com els esments a Mompou, Ràfols-Casamada, Brossa o Marià Manent) per poder proclamar-se “catalanista i d'esquerres”, una doble etiqueta que en temps de postveritats tampoc ja no compromet a res. L'únic compromís de Valls, i encara, és amb les elits barcelonines que han corregut com un sol provincià a apostar diners per a la seva candidatura: s'han cregut les seves pròpies mentides sobre la turismofòbia i la fractura social i estan prou nerviosos per invertir en un 'has-been' arribat de França, perquè ja no confien ni en el seu propi invent (Ciutadans) per salvar l'ordre públic i el calaix del senyor Esteve. Qualsevol cosa abans que admetre que la societat, la ciutadania, el carrer, els ha perdut el respecte i els va unes quantes passes per davant.

Valls és un rival de pes, sens dubte, però també un anacronisme. Tant és així que recorda aquell Josep Bonaparte, germà de Napoleó, que va regnar uns anys a Espanya a començaments del XIX com a resposta a les revoltes populars espanyoles contra l'ocupació francesa. Josep I no va convèncer mai ni els patriotes espanyols de soca-rel ni tampoc els afrancesats com Goya, perquè els seus valors reformistes eren tan postissos com el cosmopolitisme i l'arrelament amb què Manuel Valls intenta adornar-se. A Josep I li van posar el malnom de Pepe Botella en al·lusió a un suposat alcoholisme que era inventat. Si tenia algun vici el Bonaparte sobrevingut era el de les faldilles, i és curiós que Valls, abans de decidir-se a saltar a l'arena per la batllia de Barcelona, publicités a la premsa rosa un idil·li amb una pubilla de la burgesia catalana.

stats