Mediacions i ossos
El diàleg entre els governs català i espanyol es manté i avança, i això és una bona notícia. A pesar de tot: que els avenços siguin petits, que es produeixin sota pressió i per càlcul electoral o de curt termini, o que s'entri en disquisicions semàntiques sobre si n'hem de dir 'mediador' o 'relator', de la figura que intervingui com a tercer en discòrdia a la taula on s'asseguin les parts. Totes aquestes qüestions poden merèixer una qualificació o una altra, però són política. Que es faci política era el que se li demanava, sense cap èxit, al govern de Rajoy, els ministres del qual s'estimaven més cantar 'El novio de la muerte'. El govern de Sánchez té el ministre Borrell que no se sap ben bé si té agenda pròpia o si actua coordinament amb el mateix Sánchez per donar satisfacció al PSOE nacionalista dels 'barons' del partit. Però també té una vicepresidenta Calvo capaç de dir una frase com “Si el diàleg és delicte, jo soc culpable i espero la meva condemna”. A alguns els pot semblar poc, però, quan es ve del no-res més absolut, poc ja és alguna cosa. Sánchez obté una mica d'oxigen i de passada en dona també als partits del govern català, que fan la impressió de no estar còmodes amb les seves pròpies esmenes a la totalitat dels pressupostos de l'Estat. I també respira millor Miquel Iceta, que reforça el paper del PSC com a facilitador (una altra paraula en dansa) i s'allunya d'imatges com la de la 'selfie' amb el PP i Ciutadans en temps del 155.
Que el diàleg avança es comprova precisament per la reacció dels partits que lideren Casado i Rivera, una reacció per altra banda absolutament previsible i que consisteix a acusar els socialistes de traïdors a Espanya i de vendre la pàtria als nazis separatistes a canvi d'estar uns dies més a la Moncloa. És el tipus de missatge primari i crispador que ells també calculen que els pot donar bons resultats a les eleccions del maig, i que certament funciona bé entre una part massa àmplia de la societat espanyola. Això ens recorda que el nacionalisme espanyol, malgrat la seva agressivitat característica, és d'una gran debilitat i inconsistència. O potser hauríem de dir que el nacionalisme espanyol és agressiu precisament perquè se sap, o s'intueix, dèbil i inconsistent. Gran part dels problemes d'Espanya venen del seu nacionalisme, i els solucionaria en gran mesura fent una cosa tan senzilla com reconèixer la diversitat nacional, cultural i lingüística de l'Estat i actuar en conseqüència. En lloc d'això, s'estimen més cridar a les essències pàtries i acusar els altres de remenar ferides, quan són ells els qui hi tiren constantment sal i vinagre.
Un exemple del que diem l'ha donat la senadora del PP Esther Muñoz, una pobra dona que lamenta que es gastin diners a “desenterrar ossos”, en referència a les exhumacions de fosses comunes. Declaracions com aquesta són sobretot una baixesa, i segurament un intent d'aturar la fuga de votants del PP cap a Vox. Involuntàriament, subratllen que el PP i Vox, i Ciutadans per molt que ara es posin la pell de xot, són la mateixa cosa.
