01/02/2018

En la mort de Manel Marí

2 min

EscriptorEt feia dues besades a la cara i et mirava als ulls per demanar-te com estaves. Manel Marí saludava els seus amics així, amb franquesa, generositat i alegria, com tot el que va fer en aquest món. Amb un somriure al rostre que li naixia de la noblesa d’esperit. Ara que ha comès el descuit de morir-se (també era una mica despistat), el primer que se’ns acut als que vam tenir l’honor de ser estimats per ell és exclamar que no és just, però ja hauríem de saber que la mort no tan sols no té res a veure amb cap casta de justícia sinó que és més forta que ella, una llei superior.

La mort, en canvi, no és més forta que l’amor, ni tampoc més forta que la poesia. L’amor d’en Manel el tindran amb elles la seva companya, Eva, i la seva filla, Joana, i també els seus pares i germans. La seva poesia, a més, la tindrem tots. La poesia, efectivament, venç la mort, i és per això que avui llegim els versos de poetes que varen viure i morir fa centenars o milers d’anys.

Els poemes d’en Manel Marí els seguirem llegint també perquè són excel·lents, i no és cap exageració d’un amic desolat per la pèrdua. Fa temps que ningú discuteix que Manel Marí és un dels poetes més importants de la literatura catalana dels últims anys, i la seva obra avala amb escreix aquesta consideració. La mort prematura no li va impedir ser un autor afortunadament prolífic, amb onze llibres de poemes publicats, entre els quals figuren títols de referència com Deshàbitat, No pas jo, El tàlem o el recent Tavernàries, publicat fa tot just un any per Edicions Bromera i guardonat amb el premi València Alfons el Magnànim.

Pot semblar un contrasentit dir això ara que s’ha mort, però crec que si una cosa defineix la poesia de Manel Marí és el fet de ser una festa. Una festa de la poesia, per descomptat, que en les seves mans assoleix una síntesi òptima de rigor formal i lingüístic i de potència expressiva. Però una festa sobretot perquè els seus poemes són una contínua i lluminosa celebració de la vida, i també una permanent incitació a la insurrecció contra tot allò que és lleig, també des del punt de vista cívic i polític. Celebració, insurrecció i també exhortació a gosar poder ser lliures, a viure honestament i sense por, com ell ho va fer. Llegir els versos de Manel Marí fa que el lector se senti viu i que li vinguin ganes de viure més, i aquesta és una capacitat que tenen els poetes que són dignes de ser anomenats així.

Al contrari de tants personatges pomposos i ridículs amb els quals perdem cada dia el temps i malbaratem atenció i energies, Manel Marí va fer millor la vida dels altres amb la seva existència i amb la seva escriptura. Com va escriure ell mateix als últims versos d’un poema titulat Nocturn : “Qui diu d’anar-se’n? No pas jo, / que em quedo a despertar-me a soles / i cerco un roc a les palpentes / per bregar un dia més de nit”. El trobarem a faltar a ell i als poemes que encara havia d’escriure, però tindrem a favor nostre tots els que va tenir temps de deixar-nos escrits.

stats