No n’hi ha prou de resistir

EscriptorM’agafo a les últimes paraules de l’excel·lent article “El Maig francès i el maig català”, publicat dissabte per Toni Güell en aquesta secció: “Si no vol acabar proscrit i desactivat, entre altres coses l’independentisme haurà de buscar aliats en la defensa de l’autogovern, i engegar polítiques que es corresponguin amb el discurs de la il·lusió. La resta serà deixar-se arraconar”.

A banda de soscavar i destruir els fonaments de la societat catalana (ara l’escola i el model lingüístic), el principal esforç del nacionalisme espanyol és situar-se a ell mateix al centre polític (tot i fer polítiques d’extrema dreta) i investir-se com el discurs de la normalitat. Enfront d’això, i des dels altaveus de la seva maquinària política i mediàtica, el discurs independentista i republicà apareix com el discurs de l’anomalia, de l’extravagància, qui sap si de la follia i el deliri col·lectius (la insistència a titllar els partidaris de la República de “bojos” i “fanàtics” no és gratuïta), que per força desemboquen en la marginalitat i el desastre. La reacció immediata, i natural, d’independentistes i republicans és refugiar-se en el resistencialisme (el nacionalisme espanyol en dirà “victimisme”), en el qual, d’altra banda i per desgràcia, s’acumula una llarga tradició.

Tanmateix, el resistencialisme pot resultar compensatori només per a qui el practica, que té almenys la satisfacció de defensar el que li correspon, però té l’inconvenient de ser dissuasori per a altres que s’hi podrien sentir propers. Parlant clar, ningú s’apunta a una causa perduda. “Auxili, ens estan matant” no és un lema atractiu per a molta gent que, tanmateix, pot sintonitzar perfectament amb el projecte de construcció d’una República socialment i culturalment avançada, com la que es vol a Catalunya, enfront d’un estat nació decimonònic, retrògrad, corrupte i repressor com és actualment l’estat espanyol.

Els anòmals i els extravagants, els de l’odi, l’embogiment i el fracàs com a societat, són aquests vells nacionalistes espanyols, no els que volem una República que es proposa com a instrument de millorament social i de futur. Aquest és un missatge que el Procés havia arribat a emetre en bona part, però que en gran mesura també s’ha perdut des del 27-S, i sobretot el 21-D, cap aquí. Resulta difícil pensar en un “discurs de la il·lusió” quan hi ha exiliats i presos polítics, quan la justícia està descaradament controlada pel govern i quan veiem que es pretenen desballestar els engranatges essencials de la comunitat. Però és imprescindible pensar-lo, aquest discurs, transmetre’l i posar-lo en pràctica. Per fer-ho, cal en efecte “buscar aliats” (allò que se’n sol dir “ampliar la base”, incloent-hi almenys els comuns) i, amb tota urgència, formar govern. Autonomista? Em sembla una discussió irrellevant en aquesta situació: ni que sigui autonomista, un govern serà preferible a cap govern. El govern no és la finalitat, sinó la primera eina que cal per posar-se a treballar. Per resistir, però també per recuperar la il·lusió.