Pedro Sánchez torna a caure dret

Per al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l'acord de Brussel·les per al pla de recuperació europeu es pot entendre com un nou capítol del seu particular manual de supervivència. El que s'ha aconseguit (amb el suport imprescindible de Merkel, i també de Macron) és certament un èxit es miri com es miri: ara el govern d'Espanya i el PSOE en fan triomfalisme, però en aquest cas el triomfalisme té una base real. Un mal acord, o un no acord, podia haver estat el principi de la fi per a Sánchez i per al seu govern, però aquests 140.000 milions en condicions prou raonables són, políticament, un baló d'oxigen més que considerable. No només per la foto d'ara, plena de somriures i aplaudiments (ni que siguin dels seus ministres), sinó per la gestió que se'n pot fer d'ara endavant, i per l'encert a l'hora d'explicar-la (o de vendre-la a l'electorat). El cert és que la UE sembla haver sabut trobar, per una vegada, una idea del bé comú compartida pels estats membres, que els concedeix (als estats i a la mateixa Unió) una bona oportunitat de trobar una sortida a la crisi del coronavirus, que amenaçava d'arrossegar la UE cap a la segona divisió de la comunitat internacional. És prest tanmateix per tirar coets, però un acord com aquest, en una UE curtcircuitada tradicionalment pels interessos polítics dels estats i dels grups polítics que hi pertanyen, representa un canvi en una direcció esperançadora: si s'ha pogut tancar un acord tan complicat, és possible que en el futur es puguin desenvolupar altres polítiques europees que fins ara ha estat impossible tirar endavant. I en aquesta nova situació, Sánchez s'apunta la medalla que Espanya hagi quedat situada en un lloc que li permeti sortir de l'atzucac sense sotmetre's als homes de negre. Res no ho feia pensar, després que Nadia Calviño fos desestimada per presidir l'Eurogrup i de la duresa de les reunions del mateix president espanyol amb alguns homòlegs dels dits països frugals. Per això no és exagerat dir que Pedro Sánchez ha tornar a fer una d'aquelles estranyes torsions en l'aire que el caracteritzen, com les que fan els moixos per caure drets. Sense Merkel no se n'hauria sortit, tornem-ho a dir, però el fet és que se n'ha sortit.

L'acord europeu, en fi, és un èxit perquè obre camí, però també perquè existeix una forta voluntat política de presentar-lo com a tal. Un símptoma que ho confirma és la desesperació de Pablo Casado, abraçat a la pretensió de fer-lo passar per un rescat. El candidat dels màsters falsos, al dictat dels seus editorialistes de capçalera, afirma que l'acord invalida les aliances de Sánchez amb Unides Podem i amb els independentistes, un argument que decau perquè és reversible: s'ha aconseguit l'acord governant amb Unides Podem i negociant amb independentistes, i no amb el PP, Vox i/o Ciutadans. En tot cas, el que és segur és que ni Sánchez ni el PSOE compartiran ni una mica de l'èxit de l'acord amb ningú: l'objectiu és tornar a governar en solitari, i en això es concentraran més que mai d'ara endavant.