El PP no està acabat
Els prestigiosos rotatius 'Abc' i 'La Razón' publicaven dilluns sengles enquestes electorals, però eren d'un to més aviat melancòlic, perquè només els servien per constatar que, en cas de repetició d'eleccions generals, el PSOE les tornaria a guanyar, i encara amb uns resultats millors que els del dia 28 d'abril. Els compensava l'esforç, si de cas, que els resultats d'Unides Podem eren encara una mica pitjors i, sobretot, que el PP recuperava vots de Ciutadans i de Vox, i remuntava una mica a costa dels seus fills de la dreta extrema i de l'extrema dreta. Dels dos diaris, l''Abc' intentava encara trobar alguna virtut al panorama (“Más bipartidismo”, titulaven en portada), mentre que 'La Razón' reconeixia, també a primera plana, la desoladora realitat: “La repetición electoral no liberaría a Sánchez de Podemos y ERC”.
D'entrada, la hipòtesi de la repetició de les eleccions espanyoles no té cap justificació objectiva i hauria d'estar completament descartada, però és una cançó que haurem de sentir fins al dia mateix de la investidura de Pedro Sánchez, que efectivament és molt probable que es produeixi amb els vots o les abstencions de Podem i d'ERC, a més dels nacionalistes bascos. Sobretot, perquè no hi ha res que faci pensar que PP i Ciutadans s'avinguin a proporcionar a Sánchez una investidura més del gust de l'Íbex-35. La negativa de Casado i de Rivera és rotunda i rocosa, tot i que sembla que respon a motivacions diferents en cada cas.
En el cas de Rivera cada dia que passa, i encara que sembli mentida, fa més l'efecte que la seva negativa a facilitar la investidura de Sánchez té una bona part d'arguments estrictament personals. Rivera sent rancor i, sí, enveja de Sánchez, que en poc menys d'un any (a partir de la moció contra Rajoy) li ha passat al davant com a protagonista principal de la política espanyola. Sánchez, que fins aleshores semblava que no havia de poder superar el marcatge dels 'barons' territorials del mateix PSOE, no tan sols s'ha convertit en president del govern, sinó que ara té al davant un mandat que sembla llarg (és el resultat que va sortir de les urnes) i fins i tot li pren davant de tothom el nòvio europeu que Rivera es pensava tenir amb Macron, una aliança que a Ciutadans havien preparat amb tota cura perquè era la que els havia de conferir respectabilitat. Tot plegat, massa per als nervis de Rivera.
Al PP, en canvi, sembla que han après del PSOE, que també va semblar en perill d'extinció no fa tant de temps i que ara li ponen gairebé totes. El que val per al petit del bipartidisme val també per al gran, i, si el PP no ha estat escombrat ni tan sols amb l'espantós bagatge de corrupció que arrossega, i si manté (que la manté) la seva influència hegemònica a la cúpula de la justícia i a les elits empresarials, no té per què fer-se més mal del que ja s'ha fet. Pel que fa a Casado, cada dia que continua com a líder del partit és un dia que guanya. Els toca assumir que no és el seu moment i esperar. Si és que en saben, esclar, perquè la política tal com ells l'entenen és enemiga de la paciència.
