Presos i sobreactuacions

EscriptorLa confirmació de l'acostament dels presos polítics catalans és objectivament una bona notícia. Dir el contrari des de l'independentisme és senzillament una bajanada, i dir-ho des del nacionalisme espanyol produeix l'espectacle immensament avorrit i encara més immensament antidemocràtic que estan fent el PP i Ciutadans. Per descomptat que l'acostament de Junqueras, Bassa, Forcadell, Rull, Turull, Romeva, Forn, Sànchez i Cuixart no significa altra cosa que, per una vegada, l'expressió “complir la llei” tingui, per a l'estat espanyol, un significat condret, i no un d'intoxicat per les obsessions guerracivilistes del partit blau i el taronja, o pel descarat servilisme polític d'uns determinats jutges i fiscals. I per descomptat també que res no estarà solucionat fins que aquestes nou persones siguin alliberades, i es reconegui obertament que el seu empresonament és una aberració política i jurídica que no s'havia d'haver produït mai. Però és obvi també que l'acostament és una primera passa en la bona direcció, encara més notòria tenint en compte d'on venim, que és de més enllà del límit en què un estat de dret es transmuta en un règim autoritari. Als independentistes que sobreactuen afirmant que el debat sobre els presos té l'efecte perniciós de treure el focus del debat autèntic, que és fer la independència, o fins i tot que els presos polítics en realitat no volien fer la independència sinó negociar-la a la menuda (per això són a la presó, cal suposar), una calorosa enhorabona pel fet de ser més perspicaços que ningú.

A l'altra banda, el PP i Cs s'han encallat en el disc ratllat del preu polític que segons ells paga Pedro Sánchez pel suport dels independentistes a la moció de censura, i que també segons ells consisteix a rompre Espanya i fer-la a bocins. És curiós que no vegin que de moment són ells qui han pagat, i paguen, un preu polític per haver dut el que havia d'haver estat una qüestió política (l'exercici del dret d'autodeterminació per part de Catalunya) a l'àmbit d'un autoritarisme que va crear crispació social i alarma internacional. Si no haguessin fet això, és més que possible que alguns dels grups que al Congrés varen donar suport a la moció de censura, com el PNB o el PDECat, s'haguessin abstingut. Però havien dut les coses a tal extrem que, davant d'una pregunta que cal admetre que va ser hàbil per part de Pedro Sánchez (“Voleu que continuï Rajoy, sí o no?”), a tothom no li va quedar altra resposta possible que donar el seu suport a la moció.

El PP va perdre, doncs, el govern d'Espanya i ara es troba abocat a una cursa successòria pel lideratge del partit delirant i caòtica, mentre que Ciutadans es va quedar de sobte completament al marge de la centralitat política, concretament al marge extrem dret que li correspon. Ara només els queda gesticular i sobreactuar com Toni Cantó quan feia pel·lícules, cloquejant sobre el preu polític que paguen els altres. No és que ens preocupi, ans al contrari, però tenen un problema i sembla que anirà per a llarg.