La rajola de Manuel Valls
La imatge de campanya de Manuel Valls té els tres colors de la bandera francesa (blau, blanc i vermell) i de moment s’ha vist una foto en què apareix ell sostenint a la mà una de les famoses rajoles de Puig i Cadafalch que vesteixen les voreres de molts carrers de Barcelona. Valls ja va difondre fa uns mesos una foto dels seus peus -amb sabates d’ant- trepitjant aquestes mateixes rajoles, per preanunciar la seva candidatura. Ara com ara tan sols hem passat del preanunci a la precampanya, i encara falta molt per a les eleccions del 26 de maig.
Però de moment el que transmet la imatge escollida per Valls i el seu equip és una falta de rumb i de concreció considerables. No se sap quin missatge volen comunicar, ni a qui volen comunicar-lo. La identificació del candidat amb la rajola, a banda d’afavorir la broma fàcil, no té la força icònica o simbòlica que sembla que cerquen els que l’han triada. I el recordatori del passat de Valls a la política francesa és perillós, perquè aquest passat té diversos moments triomfals però també un desenllaç més aviat calamitós, amb la gestió fallida com a primer ministre, la sortida de mala manera del Partit Socialista i la negativa de Macron a admetre’l a les seves files. Són precisament les coses que fan que molts se’n burlin qualificant-lo de paracaigudista, d’algú que es llança damunt Barcelona després d’haver fracassat a França. Per altra banda, presentar-se a l’alcaldia de Barcelona amb els colors de la bandera de França sembla com a mínim fora de lloc. Finalment, la foto té aquests retocs lletjos tan característics de la propaganda electoral, que fan que Valls hi aparegui com embalsamat. Posats a buscar referents barcelonins, més que una rajola de Puig i Cadafalch sembla una figura del Museu de Cera.
Colors i rajola deuen ser una manera de desmarcar Valls encara més de Ciutadans, el partit que l’ha dut a intentar l’aventura municipal barcelonina. Aquest és ara el seu gran problema: Valls pretenia ser el candidat de l’espanyolisme centrat i moderat enfront del desgavell independentista (que aconseguirà presentar-se a Barcelona fragmentat en cinc candidatures, si es confirma la de Ferran Mascarell) i aleshores Ciutadans pacta amb Vox a Andalusia. Queda clar per a qui ho vulgui veure que el partit taronja no és cap formació unionista liberal i moderada, sinó un partit d’ultradreta, o com a mínim capaç de pactar un govern amb l’extrema dreta (mentre intenta dissimular-ho). A Manuel Valls els seus protectors de Ciutadans li han desmuntat a Andalusia el producte minuciosament calculat que ell vol vendre a Barcelona, i ho han fet abans de començar. Al ritme que van les coses, ja hem dit que els gairebé cinc mesos que falten per a les eleccions són molt de temps, durant el qual pot passar de tot. Però el globus de les expectatives amb què Valls va fer el seu desembarcament a la política catalana està ara inevitablement punxat, i apel·lar a la bandera tricolor no sembla una bona manera d’aturar la fuita d’aire.
