‘Los rojos de Rajoy’
Posem el títol en castellà com a salutació als morales que han desembarcat a l’administració catalana exigint que se’ls lliurin els informes i despatxos en castellà, perquè la lectura en català els mareja. I perquè ens entenguin les persones a qui ens referim, intel·lectuals (ells sí que se’n consideren, sense cap pudor) cosmopolites monolingües que solien escriure articles i fins i tot algun llibre explicant els seus fascinants viatges pel món, en el decurs del qual sempre trobaven algú que els parlés en espanyol, perquè l’espanyol és un gran idioma global. Eren bons escriptors perquè ho deia El País, el mateix diari que els consagrava concedint-los una columna. Ara les escriuen, les columnes, explicant que algun col·lega estranger els ha ofès perquè els ha preguntat com és que Espanya ha tornat al franquisme. O, si no, escriuen alguna cosa contra el malèfic Puigdemont, que per a ells ja no és un home, ni tan sols un polític, sinó una marca (un branding) que serveix per designar tots els mals d’Espanya.
El dia que Espanya es desempallegui de la marca Puigdemont, la marca Espanya tornarà a ser sinònim de llibertat i progrés, i d’aquesta alegria tan mediterrània i tan entranyable que identifica els espanyols de bé. Un Muñoz Molina, un Manuel Vilas, una Elvira Lindo, un Juan José Millás, una Rosa Montero, per posar exemples. Gent compromesa: en el seu moment es planyien de Sarajevo i sempre els ha preocupat enormement l’ús de les armes als EUA. Avui tots fan pinya amb Rajoy i amb Cs, a través d’un PSOE que acompanya les espectrals aparicions de Pedro Sánchez amb un rètol molt gros on hi posa “Somos la izquierda” i que fa l’efecte d’una broma durant un funeral. Són rojos de tota la vida, i com a tals entenen que ha arribat el moment de la responsabilitat i de fer costat al president del govern, encara que es digui Rajoy, per plantar cara al monstre Puigdemont. Per la llibertat, el progrés i l’alegria mediterrània que ens identifica, etc.
És un gran triomf del PP, sense cap dubte. A la seva detestada alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, a qui veuen com una usurpadora indecent d’una institució que els pertany, Montoro ja ha entrat a fiscalitzar-li els comptes i a exigir-li que els presenti setmanalment davant d’Hisenda. Els sona? Ha quedat reconfirmat per enèsima vegada, i al Congrés, el que sabem tots: l’existència de la caixa B del PP, amb Rajoy i tota la cúpula del PP identificats com a perceptors de molts diners negres. Ramon Espadaler entra al PSC amb tota la naturalitat del món. Els cosmopolites monolingües, ànimes forjades en els valors de l’esquerra immarcescible, estan disposats a passar per alt aquestes qüestions contingents per un bé més gran: aportar el valor inqüestionable de la seva ploma a alliberar Espanya de l’esperpèntic i funest Puigdemont, el tirà. Potser fins i tot algun dia Rajoy es digna a rebre’ls a la Moncloa, algun dia dels lustres que li queden com a únic president possible d’una Espanya abocada a convertir-se en la reserva espiritual de l’alegria mediterrània. I dels valors d’esquerres.
