06/11/2017

‘Santiago y cierra España’

2 min

Quan polítics i dirigents europeus com Jan Jambon, Elio Di Rupo, Ségolène Royal o Viviane Reding s’exclamen en el sentit que no és admissible una situació amb presos polítics al cor d’Europa l’any 2017, i en algun cas arriben a comparar el comportament de l’estat espanyol en relació a Catalunya amb el del franquisme, ho fan per dos motius principals. Un, que són persones de perfil ideològic divers però educades en la democràcia i els seus valors. I dos, conseqüència del primer, que veuen Catalunya com un subjecte polític amb institucions de govern pròpies. Per tant, quan els representants electes i legítims d’aquestes institucions plantegen una reivindicació, des del punt de vista d’aquestes persones el que correspon és escoltar-los, respectar-los, debatre-hi i negociar-hi. No perseguir-los policialment i judicialment i ficar-los a la presó com si fossin delinqüents especialment perillosos.

En tot cas aquest punt, el del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i per tant com a interlocutor, segueix essent la clau de tot el conflicte que estem vivint. El que per a les persones esmentades, i per a tantes altres arreu d’Europa i del món, és una evidència que donen per descomptada, per al nacionalisme espanyol és una heretgia intolerable sobre la qual pesa anatema constitucional.

D’una Constitució sempre llegida i interpretada al seu gust i conveniència: on hi diu “la indissoluble unitat de la nació espanyola”, el nacionalista espanyol hi llegeix “la indiscutible uniformitat d’Espanya”, de la qual cosa es desprèn que Catalunya no és subjecte polític, ni interlocutor, per plantejar no ja un debat sobre sobirania nacional (on anirem a parar) sinó sobre res. Per a un nacionalista espanyol, Catalunya no és res per parlar sobre res. Ni sobre finançament, ni sobre política lingüística, ni tan sols per legislar sobre pobresa energètica. Catalunya, per a ells, és una part d’Espanya que històricament no hi ha manera que sigui uniforme, i que per tant necessita ser corregida.

I si a l’estranger (un gran concepte del nacionalisme espanyol) no paren de sortir veus que sí que reconeixen aquest subjecte polític i que censuren que s’empresonin els seus representants i fins i tot els seus activistes civils, aleshores és l’estranger el que també necessita ser corregit. El nacionalisme espanyol portava setmanes enfadat amb els anglosaxons i ara està immensament enfadat amb Bèlgica, que segons l’inefable González Pons, és “un país molt complex” perquè “hi ha els flamencs, que són independentistes, i són al govern”. Ja som al cap del carrer, doncs. Potser és que encara se’n recorden, aquests maleïts flamencs, del setge i el saqueig d’Anvers, a càrrec dels temuts Terços de Flandes: un exèrcit de mercenaris, assassins, lladres i violadors que va sembrar el terror per mig Europa, va forjar l’expressió “furia española” i va estendre el crit de guerra que reproduïm al títol. Un crit de guerra que demana tancar-se a tot i a tothom i que defineix una mentalitat. La mateixa d’ara.

stats