VISCA EL SISTEMA

El sàtrapa i l'encarregat

L'entrevista del 'Salvados' de Jordi Évole va mostrar un dictador en hores baixes

Pedro Sánchez manifesta, en el seu reconeixement a Juan Guaidó, que “qui sofreix les conseqüències del conflicte i del règim de Maduro és el poble veneçolà”. Això és cert, i seria de desitjar que Sánchez recordi aquestes paraules si el poble de Veneçuela es troba aviat dessagnant-se en una guerra civil que Espanya haurà ajudat a fer esclatar. Si això succeeix, els veneçolans tindran probablement la fortuna de ser ferits o morts amb les armes que Espanya ven al seu país, un armament que inclou les granades lacrimògenes amb les quals les forces armades acostumen a reprimir les manifestacions ciutadanes. Sánchez, cal suposar que assessorat de prop pel seu ministre d'Exteriors, Borrell el Global –tan poc de fiar, per a bona part de l'opinió internacional, com ho sol ser la política exterior espanyola–, va reconèixer Guaidó, sí, però el va reconèixer com a encarregat, de manera que va crear una estona de confusió entre els socis europeus que l'acompanyaven en la declaració. És cert que utilitzava la terminologia que es recull a la Constitució veneçolana, però feia l'efecte que pensava en ell mateix. És ridícul treure pit (com fan Casado, Rivera, el mateix Borrell o el seu antecessor Margallo) del paper d'Espanya com a referent europeu per als assumptes relacionats amb l'àrea de Llatinoamèrica i el nord d'Àfrica. Si una cosa ha deixat clara aquesta crisi és que el govern d'Espanya hi ha fet el paper d'encarregat d'Europa, sobretot de França, que a la vegada no han fet més que un seguidisme mal dissimulat dels EUA. Les paraules del president de l'Eurocambra, el molt dretà Antonio Tajani, solidaritzant-se amb “el sofriment del poble veneçolà” eren d'un cinisme colossal.

Les paraules del president de l'Eurocambra, el molt dretà Antonio Tajani, solidaritzant-se amb “el sofriment del poble veneçolà” eren d'un cinisme colossal

Per la seva banda, l'entrevista del 'Salvados' de Jordi Évole va mostrar un dictador en hores baixes (per a qui discrepi del terme 'dictador' direm aleshores que Maduro és un sàtrapa: “persona despòtica, cruel o d'autoritarisme arbitrari”, segons el diccionari), però prou hàbil per moure's entre dues aigües. Així, tant podia insinuar una convocatòria d'eleccions (no s'hi va negar explícitament) com amenaçar amb un vessament de sang (té el suport de la majoria dels militars). L'opció bèl·lica guanya punts quan es comprova que és la preferida de Trump, i quan el ja esmentat Margallo, endut sempre per la seva petulància, arriba a advertir que la situació a Veneçuela pot arribar a equiparar-se a la de Síria. És a dir, a un nou i enorme negoci de la guerra en què només és segur que qui en patirà les conseqüències serà el poble veneçolà, a qui tots els bergants sense escrúpols de la geopolítica diuen que estimen tant.

Repressió i empresonament dels adversaris polítics, nul·la separació de poders, mentides institucionalitzades i control de la premsa: les credencials de Maduro troben a Europa la seva concordança més aproximada justament amb Espanya. Mentrestant, Sánchez acaba la seva al·locució afirmant que “democràcia plena significa que no hi hagi presos polítics”. Quin sarcasme que li hagin encarregat dir això, president Sánchez.