23/05/2019

La segona afaitada

2 min

Atesa la naturalesa multiforme de les eleccions de diumenge (a les Balears, per exemple, votem en quatre urnes: europees, municipals, Parlament i consells insulars), hi ha una cosa segura, i és que dilluns, una vegada més, tothom haurà guanyat. I en alguns casos serà cert o mig cert, per una banda o per una altra. Dins el batibull de votacions, hi ha unes conteses particulars entre forces que pertanyen als mateixos espais, o que pertanyen a espais que fan intersecció: la que enfronta Ada Colau i Ernest Maragall a Barcelona, la que dirimeix l'hegemonia independentista entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a les europees, i la que juguen el PP i Ciutadans pel domini de la dreta ultranacionalista espanyola.

De totes, la que suscita més agror i virulència és sens dubte aquesta última. Rivera s'enfronta a Casado amb cara de gos, i Casado respon fent cops a l'aire com el típic boxejador sonat, atordit encara pel revés que es va endur a les generals. Rivera multiplica encara més la seva habitual estridència i intenta aparentar seguretat i confiança, però tampoc pot evitar el tremolor de cames: entre altres coses, perquè és de suposar que fins i tot ell s'adona que Ciutadans, juntament amb Vox i el PP, han aconseguit fer amb Sánchez el mateix que amb l'independentisme, és a dir, enfortir-lo. A la triple ultradreta espanyola se li ha de reconèixer aquest mèrit: a força de magnificar el rival, i d'adjudicar-li amb insults i difamacions una maldat intrínseca i fins i tot unes capacitats criminals que no té, acaben donant-li força. Sánchez era, fins fa quatre dies, un líder feble i acorralat internament pels barons que no el volien veure ni en pintura; ara el seu lideratge és indiscutible i té corda per a anys. Amb totes les diferències que fan al cas, l'efecte és el mateix per a l'independentisme, que continua guanyant eleccions rere eleccions fins i tot havent passat pel 155 i amb els líders empresonats, exiliats i processats. A la dreta ultranacionalista (o al nacionalisme ultradretà, tant se val) que representen PP, Ciutadans i Vox se li pot aplicar allò de “los muertos que vós matáis gozan de buena salud”.

Vox, tanmateix, mengen a part, amb el seu llenguatge de sons guturals (el xivarri al Congrés, un individu que tracta les feministes de “lletges” i que segons Abascal és “molt intel·ligent”, etc.) i els nervis de debò estan entre PP i Ciutadans. Tal vegada on s'expressen amb més cruesa és a la seva premsa amiga: avui mateix, 'El Mundo' publicava un editorial que insistia en l'adoctrinament infantil a l'escola catalana (però amb un to encara més agressiu i mentider de l'habitual), mentre informava en un titular que “l'era Casado comença dilluns”, perquè es veu que l'encara líder del PP pensa “renovar” la cúpula del partit després de les eleccions “per calmar les crítiques”. Ves que el que no hi hagi diumenge sigui no la segona volta, sinó la segona afaitada, i que el que sigui “renovat” no sigui el mateix Casado. I pel que fa a Rivera, segur que sap aquella altra dita castellana sobre les barbes del veí.

stats