VISCA EL SISTEMA

Serenitat i cromofòbia (al groc)

La serenitat i la imparcialitat són flors que broten al clima de Madrid, però no al de Barcelona

Vet aquí que dilluns parlàvem en aquesta columna de com és necessari mantenir la serenitat en moments difícils i l'endemà mateix surt tot un fiscal de l'Audiència Nacional a donar-nos la raó. No mereixem tanta consideració (de fet, no mereixem res). Pedro Rubira, que exerceix l'acusació pública en el denominat “cas Trapero” (un cas en què ha calgut retòrcer el Codi Penal fins a límits insospitats per poder dur a judici per rebel·lió i/o sedició el major Trapero, la intendent Teresa Laplana, el secretari d'Interior Cèsar Puig i el director dels Mossos Pere Soler) va preguntar a la sala: “Pot haver-hi imparcialitat, serenitat, si s'envia la sedició i la rebel·lió a Catalunya?”. La mateixa Fiscalia de l'Audiència Nacional va sortir de seguida a rectificar Rubira, però per dir el que va dir, s'ho podia haver estalviat: cita la querella intitulada “Más dura será la caída”, del traspassat fiscal general Maza, per recordar que ja allà es remarcava la necessitat d'investigar segons quins casos a Madrid per la “necessitat d'assegurar un clima de serenitat com a condició d'imparcialitat”. L'Audiència també fa avinent la seva “confiança en la independència dels tribunals de Catalunya”, en un excés de benvolença.

És a dir, que la serenitat i la imparcialitat són flors rares que broten al clima de Madrid, però no al de Barcelona. Aquest argument, i d'altres que va esgrimir Rubira, és òbviament polític, i de fet no és ni un argument, sinó tan sols una opinió de part. Dona per fet que el Procés ha causat un clima de confrontació a Catalunya, que pel que es veu no ha arribat a les salutíferes latituds de la capital del Regne d'Espanya, on tot és ponderació i bones maneres.

Ja que tornem a parlar de justícia polititzada i de política judicialitzada (ens n'afartarem), potser convé fer notar que destacats dirigents polítics com Pablo Casado o Albert Rivera es passen ara el dia demanant que els líders encausats per l'1-O no tornin a Catalunya i que Pedro Sánchez no pacti indults amb els independentistes. La qual cosa indica que parlen com si ja coneguessin quina serà la sentència d'un judici que encara no ha començat, de la mateixa manera que el ministre Catalá i la vicepresidenta Soraya varen avançar en més d'una ocasió decisions judicials que encara no s'havien produït o presentant-les com èxits del president Rajoy. Recentment, el mateix Pablo Casado definia Catalunya com “una societat segrestada per una banda de fanàtics racistes, xenòfobs i supremacistes” que necessita ser “alliberada”, fomentant així sens dubte una serenitat gairebé zen entre la ciutadania espanyola sobre aquesta qüestió.

Fins i tot els funcionaris de presons s'encomanen d'aquesta atmosfera d'imparcialitat i serenitat per requisar als presos polítics la roba de color groc i un exemplar de la subversiva revista 'El Jueves'. Cromofòbia és el nom que rep la mania o aversió compulsiva contra un color, per exemple el groc. És una por irracional, com la que senten alguns per la llibertat dels altres.