Si això són homes
S’anomenen a ells mateixos “la manada”, com si fossin un esbart de llops temibles, però amb prou feines arriben a comparar-se amb llimacs que s’amaguen sota una pedra. Em referesc, per si algun lector no n’està al cas, als cinc covards que estan essent jutjats per haver presumptament violat, en grup, una jove a Pamplona durant els Sanfermines de l’any passat.
Abans que algú em digui que cal respectar la presumpció d’innocència, diré que la respecto escrupolosament. Si els tracto de covards i llimacs és perquè ja han demostrat ser-ho, amb la vomitiva prova de descàrrec que han presentat davant el tribunal: un informe, elaborat per detectius privats contractats pels mateixos acusats, en què es diu que actualment, un any i mig més tard, la víctima fa vida normal. Fins i tot s’hi adjunten imatges en què se la veu somrient. El peu de foto implícit és “No se la veu tan traumatitzada” o, directament, “En el fons li va agradar”. Una víctima de violació, dins el marc mental d’aquests subjectes, no s’hauria de refer de l’experiència mai més i hauria d’anar per la vida arrossegant-se desesperada. La seva víctima (presumpta víctima, perdó) no tan sols no s’arrossega sinó que ha estat capaç (aparentment, i qui sap amb quins esforços) de continuar vivint amb la dignitat que ells mai no han conegut. Possiblement això, que no s’arrossegui, els molesta. Deuen trobar que els rebaixa en les seves pretensions de mascles castigadors.
Intentar presentar la víctima com a culpable (i, al seu torn, el culpable com a víctima d’una mentida) és un clàssic de la baixesa humana. Ho veiem sovint en política (les mentides del govern d’Espanya sobre les càrregues policials de l’1-O), i és un comportament habitual en els casos d’abusos. La tergiversació de fets, paraules o imatges aïllades, l’esforç per escampar el dubte sobre l’honestedat o la credibilitat de la víctima que gosa denunciar l’abús que ha sofert. Si somriu, és que no va ser violada. Si somriu, és que al capdavall ho anava cercant. Si somriu, és que aquell dia anava beguda, o provocant perquè ensenyava més parts del seu cos del que li és permissible a una dona decent, o perquè fins i tot va somriure o va creuar unes paraules amb algun dels que, instants després, havien de ser els seus violadors. És la mentalitat podrida d’aquests mascles alfa, la seva estúpida i fastigosa manera d’entendre el món i, sobretot, de mirar les dones.
De moment, el tribunal ha admès aquest informe com a prova i ha refusat, en canvi, uns whatsapps inculpatoris en què la manada de bavosos es vantaven de la seva proesa davant d’uns col·legues que els aplaudien. Falta veure si és una astúcia del tribunal (per evitar que apel·lin a instàncies judicials més altes) o si realment és el que sembla i la justícia es posa una vegada més en contra de la dona agredida. Sigui quin sigui el veredicte, però, només amb la presentació de proves ja han demostrat què són. Aquesta púrria d’homes que presumeixen de ser homes i que són la vergonya i la humiliació de tots els homes.
