31/10/2017

Sí que serà llarg, el camí

2 min

Presos polítics i (tot i que el president Puigdemont va evitar aquesta expressió) Govern a l’exili. I eleccions a la vista. Aquesta és la situació en la qual es troben el Procés i l’autogovern de Catalunya, que s’agreuja considerablement amb la querella presentada pel fiscal Maza al crit de Más dura será la caída (un títol, per cert, d’una antiga pel·lícula de Humphrey Bogart, un drama sobre la corrupció en el món de la boxa).

Davant de l’embat via 155 a les institucions catalanes, el Govern destituït prioritza la normalitat ciutadana i opta per no forçar més les coses. S’entén que la idea és evitar un altre 20 de setembre, com a conseqüència del qual Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó, i el major Trapero i la intendent Laplana, també ja cessats, es troben acusats de sedició. A més d’això, unes noves i molt possibles concentracions de ciutadans davant de les seus de les institucions podrien ser (molt probablement, també) contestades amb més violència policial (com la de l’1-O, o pitjor) i amb la dels vàndals de l’extrema dreta, amb conseqüències imprevisibles. I que el mateix govern d’Espanya s’encarregaria de relatar a l’inrevés, és a dir, presentant com a violents els manifestants, tal com insisteix encara a fer el ministre Dastis sobre els votants del referèndum.

És convenient que Puigdemont i els consellers que l’acompanyen hagin anat fins a Brussel·les per denunciar internacionalment, i en terreny neutral, la impossibilitat de tenir un judici just per part de la justícia espanyola, que d’entrada els acusa d’uns delictes (sedició i rebel·lió) que ni ells ni ningú ha comès. Però, al mateix temps, és complicat acusar el govern d’Espanya d’un dèficit democràtic quan ha convocat eleccions com a forma de donar solució al conflicte, i la convocatòria ha estat (i ha de ser) acceptada també per la part independentista i republicana. A qui no conegui prou bé com ha estat sabotejada a Espanya la separació de poders li resulta difícil comprendre fins a quin punt la política hi és judicialitzada i la justícia, polititzada.

La resposta a la pregunta de Puigdemont, sobre si els partits unionistes i el govern d’Espanya acceptaran els resultats del 21-D, té una resposta previsible: que Puigdemont no és interlocutor per formular preguntes al govern, perquè ja no és president de la Generalitat sinó un presumpte delinqüent i presumpte pròfug de la justícia. El govern de Rajoy ha seguit la tàctica d’anar de més a menys en la seva pressió, de manera que del 155 salvatge anunciat després del consell de ministres en què es va decidir aplicar-lo s’ha passat a un 155 de suposada baixa intensitat després de la seva aprovació pel Senat.

L’exili, com més breu, més fèrtil serà. I l’evidència és que la mobilització electoral el 21-D ha de ser massiva: un vot unànime a favor de la pau i la dignitat, i contra la repressió i la mentida. El camí, en efecte, serà llarg.

stats