La situació
En termes objectius, la situació és la següent. L'Estatut de Catalunya no és el que va votar la ciutadania catalana i van referendar després el Parlament català i les Corts espanyoles, sinó allò que en va quedar després que el Tribunal Constitucional hi hagués passat el ribot, segons la recordada expressió d'Alfonso Guerra. D'igual manera, el president de la Generalitat de Catalunya no és el que van votar els catalans, sinó que, avui, ni tan sols n'hi ha, de president: el darrer, que era interí o vicari, ha estat recentment destituït d'acord amb un formulisme legal aplicat a una qüestió menor. El president que sí que va ser votat per la ciutadania és a l'exili, i dos més que van ser proposats com a possibles substituts (abans que aquest que ha acabat inhabilitat) són a la presó. El president anterior a l'inhabilitat i l'exiliat també va sofrir pena d'inhabilitació, així com espoliació dels seus béns. Els dos presidents frustrats que són a la presó hi són com a presos polítics, juntament amb set dirigents polítics i civils més de la seva mateixa corda ideològica. Bona part de tot el que estem exposant es produeix com a conseqüència d'una aplicació forçada i arbitrària d'un article de la Constitució del 78, el 155, que es va fer servir per desmuntar, un dissabte dematí del qual aviat farà tres anys, tot l'autogovern de Catalunya, a pesar que l'article en qüestió no conté res que pugui fer pensar en una actuació com aquesta. No sembla exagerat considerar un trencament d'aquesta envergadura com un cop d'estat, una expressió de la qual s'ha abusat fins a l'extenuació, però que aquí pren bastant de sentit. També en el cas de la sentència del TC contra l'Estatut, que el jurista Pérez Royo ha qualificat en reiterades ocasions (i sense que ningú hagi pogut desmentir-lo amb arguments jurídics) com un veritable cop d'estat.
La situació també es pot resumir de la següent manera: des de l'any 2010 cap aquí, l'estat espanyol es dedica, sota argúcies jurídiques i legalistes prou escandaloses, a escamotejar, sabotejar, perseguir i/o condemnar la voluntat expressada a les urnes per la ciutadania catalana. Per fer-ho s'ha servit dels tribunals, de la mateixa manera que no va dubtar a servir-se de la policia per agredir aquesta mateixa ciutadania (pacífica i indefensa), l'1 d'octubre del 2017. El rei Felip va donar el seu vistiplau a la situació. Ara visita Barcelona protegit per unes mesures de seguretat que inclouen franctiradors als terrats.
La situació és que no hi ha cap altra regió de la Unió Europea que visqui un trencament de la democràcia i l'estat de dret com Catalunya, ni cap estat membre de la Unió que desafiï el seu propi ordenament jurídic d'una manera tan escandalosa com ho fa Espanya. En aquesta situació, els resultats d'una enquesta sobre si preferim monarquia o república són interessants, però tampoc no deixen de ser un entreteniment. (Article inspirat/basat/influït per alguns del tuits de Julià de Jòdar, no tan sols un dels grans escriptors, sinó també un dels cap clars que tenim.)
