Per sortir-ne caldrà repartir
La sortida (en fals) a la crisi del 2008 va consistir a blindar els rics mentre es deixaven els pobres a la intempèrie. Això ha tingut tota casta de conseqüències: el deteriorament de les classes mitjanes, ben cert, però també la submissió de les classes treballadores a un horitzó vital de fracàs escolar, treball precari i sous baixos, cosa que té molt a veure amb l'auge posterior de les extremes dretes arreu d'Europa. També la manera com es va sortir de la crisi va lligada amb la incapacitat d'establir una política migratòria i de fronteres a nivell europeu (bé, ara assistim al tancament d'aquestes fronteres), i per tant a la vilesa màxima de pagar a Turquia o el Líban perquè s'ocupin d'enfonsar migrants i refugiats dins la mar.
La crisi del coronavirus és òbviament d'una altra naturalesa, i està tan plena de contingut no únicament econòmic que és raonable pensar que la sortida també s'haurà de cercar per un camí ben diferent. No dic que es faci perquè la capacitat dels nostres dirigents (els propers i els globals) per sorprendre'ns desagradablement és més que coneguda, però sí que dic que seria raonable. L'impacte previsible de la recessió és tan fort, tan profund i tan global que el remei no pot tornar a consistir a esprémer la gran majoria de la població en benefici d'unes elits que s'autosubvencionen obscenament. I no pot tornar a consistir en això no perquè hagin adquirit vergonya, sinó perquè no n'hi haurà prou. El coronavirus apunta cap a un daltabaix econòmic de tal magnitud que, per sortir-ne, no quedarà altre remei que repartir. Com s'està dient molt aquests dies, sembla arribat el moment de tornar a un senyor anomenat Keynes, John Maynard Keynes, el gran pensador econòmic de la socialdemocràcia. Keynes serveix de baula d'unió entre el centreesquerra i el centredreta, i és un economista que pensava també en termes socials i culturals. Si es permet de dir-ho, aquesta també és una crisi espiritual.
Les mesures presentades dimarts per Pedro Sánchez, a imatge i semblança de les de Macron a França, venen a demostrar almenys una cosa: que, quan existeix la voluntat política, els diners hi són. No són certes les excuses que hem sentit tantes vegades, en el sentit que atendre les necessitats de la ciutadania (i sobretot de la ciutadania desvalguda) equival a atemptar contra el bon funcionament de l'economia. Que la investigació rebi només les engrunes (30 milions) i que la quantitat mobilitzada no sigui en realitat la que triomfalment anuncia el president espanyol, com tot d'una va fer notar Guillem López Casasnovas, seran punts a discutir en els pròxims dies. Però el to de les mesures, no descuidant qüestions emblemàtiques com evitar els desnonaments o els casos de pobresa energètica, suggereixen que es comença a pensar en la lògica del repartiment i no en la de la usura i la cobdícia. Hauria de ser així, perquè la qüestió econòmica –que és bàsica– no serà l'única que caldrà replantejar de dalt a baix en el món que quedarà després del Covid-19.
