12/06/2019

Tot això no ha significat res

2 min

“Un conte ple de soroll i de fúria, contat per un idiota, que no significa res”. Els coneguts versos de Shakespeare a l'acte V de 'Macbeth' sembla que escauen perfectament a aquest judici que ha quedat vist per a sentència. El personatge de Macbeth els diu per definir la vida, però no són menys desoladors si els apliquem a la justícia. El renou i la fúria han estat manifestos (sobretot en la premsa ultramuntana que clama perquè les sentències contra “els colpistes” siguin exemplars), i la niciesa venia inclosa en la celebració mateixa del judici, que no s'hauria d'haver produït mai. L'absurd, la falta de significat, sorgeix del fet que un muntatge d'aquesta envergadura (de conseqüències que encara s'han de veure però que seran llargues i profundes) es dugui a terme sota el pretext de defensar una democràcia i un sistema de llibertats, que és precisament el primer que hi és vulnerat, violat i burlat. Juntament amb els drets de les dotze persones encausades i dels milions de persones que les van votar.

El jutge Marchena ens ha ensenyat que existeix una cara educada de la repressió, mentre la seva filla Sofía pren possessió a Eivissa d'una plaça de fiscal que no li corresponia i que va obtenir per vies extremadament dubtoses. Marchena segueix sent aquell magistrat que, en ser elegit president del CGPJ, va alegrar els dirigents del PP fins al punt que el senador Cosidó ho va celebrar comunicant a la seva bancada que el nomenament els permetria controlar la sala segona del Suprem (que Marchena presideix i on han estat jutjats els dirigents del Procés) “per darrere”. I per davant també: que el fill tonto del PP, Vox, hagi exercit l'acusació popular constitueix una burla sagnant a tots els ciutadans que realment siguin demòcrates. Per molt que s'emmascari amb el reglament jurídic i amb tants d'articles a la premsa com es vulgui, el paper de Vox (que finalment ha tingut, això sí, unes repercussions electorals nul·les) no és més que una reafirmació que, a Espanya, n'hi ha uns que fa molt de temps que manen i que obscenament ens freguen pels morros que segueixen manant i pensen seguir fent-ho sempre.

Forma part d'aquesta mateixa reafirmació el fet que, durant el judici, el mateix Suprem resolgués impedir l'exhumació de Franco, reconeixent-lo de passada com a cap d'estat des de l'1 d'octubre de 1936: si això no és una macabra declaració de principis, no sé què ho deu ser. Tot aquest judici, en definitiva, no ha significat res, només ha estat un atemptat d'estat contra les idees de llibertat i de justícia. “No és la llibertat la que fa lliures els ciutadans, sinó la llei”: aquesta idea totalitària la va proclamar la fiscal Consuelo Madrigal, una de les acusadores, quan era fiscal general de l'Estat i es dedicava a obstruir les investigacions de la jutge argentina María Servini sobre els crims del franquisme. La llibertat no deriva de la llei, sinó de desafiar-la quan és injusta. I siguin quines siguin les sentències, en això seguiran milions de ciutadans. Si pensaven atemorir-los, tampoc així ho han aconseguit. Perquè només era renou i fúria.

stats