Una Corona cancel·lada

EscriptorEn descàrrec del rei emèrit d'Espanya, Joan Carles, s'ha d'apuntar que els seus actuals maldecaps li venen de les revelacions que una falsa princesa i aristòcrata, Corinna zu Sayn-Wittgenstein (cap parentiu amb el filòsof vienès), fa a Juan Villalonga, un estafador a gran escala, i a José Manuel Villarejo, un altre estafador que, a més, ha treballat en aquesta vida com a torturador i sicari. Unes revelacions publicades per 'El Español', un dels múltiples mitjans del 155 concebuts i pagats sota la fèrula dels governs del PP per dedicar-se al desgast de l'opinió pública amb un periodisme basat en desinformacions i mentides, a major glòria i aprofitament de les grans quantitats de diners que es fan circular amb la noble excusa de la unitat d'Espanya. Tot molt d'extrema dreta, en definitiva, perquè, al revés del que pugui semblar, l'extrema dreta espanyola, sobretot d'Aznar cap aquí, mai no ha pogut sofrir el rei Joan Carles. És ara, quan el seu fill i successor Felip VI s'hi ha rendit obtusament (amb la seva catastròfica intervenció en el conflicte entre Catalunya i Espanya), que el nacionalisme espanyol passa comptes amb el detestat emèrit, i ho fa amb l'estil caspós i agressiu que li és característic.

Tot això no vol dir que les informacions aparegudes no siguin certes, o, com a mínim, que no siguin perfectament versemblants. Era sabut que, al llarg del seu regnat, Joan Carles I de Borbó ha estat, més que cap altra cosa, un vividor que ha utilitzat el seu rol com a cap d'estat per amassar una molt quantiosa fortuna personal exercint il·legalment de comissionista. Si, a més, el que ha sortit publicat en aquests dies és veritat, hauria incorregut en alta traïció per haver traficat amb dades confidencials dels serveis d'intel·ligència amb la finalitat d'extorsionar o especular en benefici propi. És un escàndol complet i monumental, que hauria de comportar una investigació a fons, des del Congrés i des de la fiscalia, de les activitats de la Corona, i molt possiblement la cancel·lació d'aquesta institució, que, al seu torn, hauria de tenir com a conseqüència un debat sobre la reformulació del títol preliminar de la Constitució espanyola, article 1.3, en què s'estableix que “la forma política de l'estat espanyol és la monarquia parlamentària”. Aleshores s'hauria d'estudiar l'alternativa: una república, finalment? Equivaldria en tot cas a recomençar la construcció de tot l'edifici polític i institucional espanyol.

Això no succeirà, perquè la correlació de forces al Congrés no ho permet i, sobretot, perquè no existeix la voluntat política de fer-ho. I, tanmateix, és evident que la confiança en la Corona ja està cancel·lada per a molts ciutadans (quants exactament, només podríem saber-ho amb un referèndum per escollir entre república i monarquia). Ara bé, en un sistema polític, el de 1978, corromput en tots els nivells de dalt a baix i del qual la mateixa Corona n'és cúspide i vèrtex, no ha de ser motiu de sorpresa que el cap d'estat fos també un lladre. Com ho va ser Franco, sense anar més lluny.