VISCA EL SISTEMA

Una vaga que desmenteix un rei

Felip va apuntar, potser sense saber-ho, a una discussió filosòfica antiga i coneguda

Per a qui arribés aquest dijous a Barcelona per l’aeroport del Prat, com era el cas d’un servidor, l’impacte de la vaga es feia evident, començant pel llarg temps d’espera per agafar el bus cap al centre, i continuant per un itinerari insòlit (per Montjuïc, evitant el centre tallat de la ciutat) fins a arribar a una plaça Catalunya pràcticament deserta a les nou del matí, i amb tots els comerços, grans i petit, tancats. L’afluència a les estacions de metro i ferrocarril, al mínim també (no hi havia ni els manters). Més tard es va fer evident que la incidència de la vaga era més modesta, cosa que no deixa de tenir el seu mèrit tenint en compte que es tractava d’una convocatòria de la Intersindical, sense l’adhesió ni la cobertura dels grans sindicats.

Jordi Turull ho va explicar molt bé durant la seva delcaració: el sobiranisme i el republicanisme catalans constitueixen un moviment que va de baix cap a dalt, i mai al revés

Hi haurà qui digui que aquesta vaga només interessa a Catalunya perquè només ha afectat la ciutadania catalana, i que hauria tingut més sentit un altre tipus de protesta a Madrid. No ho veig així. La vaga dona fe del potencial de mobilització de la societat catalana, que segueix sent molt alt, i d’un fet que Jordi Turull va explicar molt bé durant la seva declaració al judici de l’1-O, i que el nacionalisme espanyol i els poders de l’Estat encara no han volgut entendre: el sobiranisme i el republicanisme catalans constitueixen un moviment que va de baix cap a dalt, i mai al revés. Per reproduir les paraules de Turull, els ciutadans de Catalunya no són ovelles. No es tracta d’una massa amorfa i sense criteri a la qual se la fa anar cap aquí o cap allà amb un canal de televisió i un cos docent adoctrinadors. Tota aquesta construcció del relat senzillament cau a trossos quan es contrasta amb la simple constatació de la realitat a peu de carrer. De la mateixa manera que cauen a trossos les balbucients acusacions dels fiscals, per la senzilla raó que s’aguanten damunt les mentides de l’escrit del fiscal Maza i de les instruccions igualment falsàries del magistrat Llarena i del jutjat número 13 de Barcelona.

L’intent desesperat del rei Felip VI d'invocar el principi autoritari segons el qual la llei és prèvia i superior a la democràcia també queda impugnat i desmentit per les diverses mobilitzacions que el sobiranisme ha protagonitzat fins ara. Felip va apuntar, potser sense saber-ho, a una discussió filosòfica antiga i coneguda: Hobbes contra Rousseau, per abreujar. Per a Hobbes l’home és essencialment dolent i necessita que la llei moderi, coarti i persegueixi aquesta maldat natural; per a Rousseau l’home és essencialment bo i la millor manera que té de viure en comunitat és d’acord amb el contracte social, un acord que parteixi de la consideració dels ciutadans com a iguals davant la llei. Un camí condueix cap a l’autoritarisme, l’altre cap a la democràcia.