VISCA EL SISTEMA

En valencià sempre, senyor González Pons

Senyor González Pons, li ho dic en valencià perquè m'entengui

Al debat sobre les eleccions europees de TV3 es van produir tot de fenòmens paranormals, conseqüència d'una repressió judicial que supera dia a dia les seves pròpies cotes d'infàmia. El 'poltergeist' generat per la interferència d'una justícia de part en la normalitat política democràtica va ser tan aparatós que altres qüestions remarcables van passar per alt o per baix: el representant socialista, Javi López, qualificant Josep Borrell de “català universal i el més important d'Europa”. La metamorfosi de Jordi Cañas, que per fi ha pogut sortir de la poncella de tertulià orgànic i desplegar les ales de candidat 'hooligan' al pur estil de Ciutadans, amb sobreactuació insuportable, mostres de mala educació i cartellets inclosos. I sobretot, un gran moment del mai prou aplaudit Esteban González Pons, en sorprendre'ns afirmant que està a favor de l'ús de “les llengües autonòmiques” al Parlament Europeu. “També del valencià”, va precisar. És a dir: no només del català, sinó també del valencià. Va ser, ja dic, una bella i grata sorpresa.

Goso prometre-li que, si fa campanya i lobi en favor de l'ús del valencià a Brussel·les, un humil servidor i uns quants milions més de valencianoparlants li farem costat

Si per atzar el senyor González Pons ens llegeix, i si és cert que és partidari de la presència de les “llengües autonòmiques” a l'Eurocambra, ja li dic que ens oblidem del català i que concentrem tots els esforços en el valencià. Goso prometre-li que, si fa campanya i lobi en favor de l'ús del valencià a Brussel·les, un humil servidor i uns quants milions més de valencianoparlants li farem costat en el que calgui. El valencià, la llengua de Joanot Martorell i d'Ausiàs March, de Teodor Llorente, de Joan Fuster i de Vicent Andrés Estellés, de Josep Piera, d'Àngels Gregori i d'Anna Montero, de Maria Josep Escrivà i d'Enric Sòria. Un idioma amb més de vuit-cents anys d'altra tradició literària, des de Ramon Llull, un mallorquí fill de catalans que va ser el primer a escriure filosofia en valencià de Mallorca, fins a Marina Garcés, una pensadora que s'expressa en valencià de Barcelona, amb la vènia del jutge Marchena. Estarem tots ben d'acord amb el senyor González Pons: és inacceptable que el valencià, una llengua europea amb deu milions de parlants, la llengua d'aquest diari i de centenars de mitjans de comunicació, la llengua d'un patrimoni cultural i d'un espai comunicatiu d'una densitat, una riquesa i un vigor impressionants, no pugui ser parlada al Parlament Europeu només perquè l'estat espanyol es nega a acceptar la seva pròpia diversitat lingüística. És una vergonya, de fet.

Encara n'hi ha una altra, de vergonya, senyor González Pons, i li ho dic en valencià perquè m'entengui: la de la dreta espanyola, que és l'única a Europa a convertir en argument polític l'atac constant contra una llengua i contra una cultura. S'ha de ser molt reaccionari i expressament ignorant per fer això. Com va dir el gran Ovidi Montllor, del qual el suposo a vostè admirador: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense”. Va dir “en català”, però segur que volia dir en valencià.