VISCA EL SISTEMA

Valls, caminant de quatre grapes

Manuel Valls va acudir a la nit dels premis Josep Pla i Nadal per fer el numeret i fer-se el valent

Com a francès, Manuel Valls és republicà, però com a català i espanyol (o a l'inrevés, ara que no s'enfadi ningú per l'ordre) és d'un republicanisme tan elàstic que admet la monarquia parlamentària com a forma de govern. Com a francès, Manuel Valls era un polític que practicava la política del cordó sanitari contra el Front Nacional de Marine Le Pen, però com a candidat a l'alcaldia de Barcelona no dubta a presentar-se sota el paraigua de Ciutadans, un partit soci de Vox (al Parlament d'Andalusia, de moment). Com a francès, a Manuel Valls se li pressuposa que és respectuós amb els escriptors (França és un país que es caracteritza per honorar escriptors, pensadors i artistes), però, com a hispanocatalà o catalanoespanyol amb aspiracions polítiques, interromp el discurs d'un escriptor en un acte públic amb crits i escarafalls de taverna, perquè no li agraden les opinions expressades per l'escriptor en qüestió. També és cert que una part de la cultura francesa acostuma a celebrar els escriptors sobretot quan ja són morts (els francesos són grans mestres de la pompa commemorativa), i Marc Artigau, en canvi, va demostrar una vitalitat digna d'aplaudiment. Llegirem el seu llibre, 'La vigília', guanyador del premi Josep Pla, amb molt de gust, amb la certesa que serà molt més interessant que els problemes de temperança d'un polític que gravita dins l'òrbita de l'extrema dreta.

El comportament de Valls l'altra nit a l'Hotel Palace és impropi no ja d'un candidat a la batllia de Barcelona, sinó de qualsevol persona educada

El comportament de Valls l'altra nit a l'Hotel Palace, en tot cas, és impropi no ja d'un candidat a la batllia de Barcelona, sinó de qualsevol persona educada o que tingui dos dits de front. Veure'l i sentir-lo, amb aquells fogots, feia pensar en allò que deia Voltaire sobre una obra de Rousseau, que en llegir-la li venien ganes de caminar de quatre grapes. Ara bé, tot indica que no es va tractar d'una reacció en calent, sinó d'una típica posada en escena de Ciutadans, que és el partit de Valls per molt que Valls intenti dissimular-ho. Com fan Rivera o Arrimadas quan en troben l'ocasió –a Altsasu, per provocar l'entorn dels joves injustament empresonats, o a Alella, on van anar a desfer llaços grocs a veure si així es muntava un aldarull–, Manuel Valls va acudir a la nit dels premis Josep Pla i Nadal per fer el numeret i fer-se el valent: jo solet m'enfronto als perversos independentistes, ja que ningú més gosa fer-ho. Per això, durant la seva 'performance', anava cridant als assistents: “És que no dieu res?”, “És que ningú diu res?”. Per això li va preguntar també a la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, com podia consentir el discurs d'Artigau. El missatge no anava adreçat als independentistes, als republicans i als demòcrates, sinó a tots aquests mitjans que es passaran uns quants dies aplaudint la “valentia” de Valls enfront de la “passivitat” de Cunillera i els socialistes. Són aquests mateixos mitjans que van plens cada dia de mentides sobre una suposada Catalunya totalitària i nazi a la qual s'ha venut Pedro Sánchez. En llegir-los, en efecte, venen ganes de caminar de quatre grapes.