La Via 221
Pablo Casado i Inés Arrimadas es van reunir amb Pedro Sánchez i en van sortir dient paraules com insult, suïcidi o insomni. El que se sentia insultat i induït a treure's la vida pel president d'Espanya en funcions era el líder del PP, que, després d'un breu lapse de moderació i de gir al centre (va aconseguir aguantar una campanya electoral sense insultar greument Quim Torra), ha decidit tornar a la pirotècnia verbal barata que va més d'acord amb el seu caràcter i amb les seves aptituds, de la mà d'Aznar, la FAES i la seva admirada Cayetana. Casado segueix sent l'aspirant a la presidència del govern que va mentir de manera manifesta sobre el seu currículum acadèmic. I, juntament amb Ciutadans, és el soci de govern de Vox en diverses comunitats i, per tant, qui fa més per blanquejar la formació neofeixista i, a la vegada, qui més tem ser devorat electoralment per ella.
Això és justament el que li va passar a Ciutadans. Després que els seus votants migressin gairebé en bloc cap al partit de Santiago Abascal, i que Albert Rivera ho hagi fet cap a les portades de les revistes del cor, a Inés Arrimadas li toca ser la cara visible d'un partit en descomposició. Això l'obliga a ella a fingir, ara, una certa moderació en el to, que li surt francament malament. La idea és presentar-se –amb la respiració assistida que li proporcionen els mitjans afins que li queden, amb El Mundo al capdavant– com la salvadora providencial i desinteressada de la unitat del nacionalisme espanyol enfront del separatisme i el comunisme atroços (“la banda”, com solia anomenar-los Rivera). La bona samaritana que es proposa reconduir el socialista extraviat cap al bon camí del constitucionalisme, paraula –catifa sota la qual el nacionalisme espanyol d'estat amaga tots els excessos judicials, policials, polítics, econòmics i institucionals comesos en els darrers anys en nom de la unitat territorial d'Espanya–. Per aconseguir aquest objectiu, fa dies que Arrimadas i el seu entorn insisteixen en el que han batejat com “la via 221”, és a dir, la suma dels escons que tenen PSOE, PP i Ciutadans al Congrés.
El detall és que, d'aquests 221 escons, Ciutadans en té 10. És a dir, que Arrimadas es fa ella sola el plat amb aquests 10 escons, hi afegeix els 120 del PSOE i els 81 del PP, i ella sola se'l menja. Si no fos que fa temps que ens hem avesat a haver de sentir qualsevol disbarat, el sol fet de plantejar una idea com aquesta en les condicions en què es troba hauria d'enfonsar Arrimadas en el descrèdit. Més que més, quan tothom sap que ni els socialistes ni els peperos no en volen ni sentir a parlar, cadascun pels seus motius (en altres circumstàncies, tots dos s'hi haurien avingut encantats). A més de la viva imatge de la desolació electoral (i econòmica), Ciutadans és ara mateix la demostració que, en política, qualsevol cosa és bona si serveix per ocupar espai als mitjans, ni que sigui fent el ridícul. La pregunta és: per què no hi afegeixen els escons de Vox, i seria la via 273?
