Victòria (provisional) de M. Rajoy
M. Rajoy és un presumpte delinqüent que presideix el govern d’Espanya pel següent procediment: com que els resultats obtinguts a les urnes no li permetien ser investit president i formar govern, es va asseure a esperar un any sencer en funcions fins que el principal partit de l’oposició, el PSOE, va rebentar per dins, va fer fora el seu secretari general (que ara ho torna a ser, però en una versió encara més adequadament servil als interessos del PP) i va acabar fent possible la investidura de Rajoy amb la seva abstenció, que equivalia a un vot afirmatiu. Davant del conflicte amb Catalunya, a banda d’utilitzar fraudulentament tots els poders de l’Estat (des de la justícia fins a la Corona, passant per la policia, el Senat i la mateixa Constitució, sense oblidar els mitjans de comunicació, que a Espanya també són Estat), M. Rajoy va convocar unes eleccions via article 155 i, com que el resultat no va ser del seu gust, s’ha assegut a esperar que el republicanisme i l’independentisme acabessin implosionant a causa de les seves tensions internes. Novament ha aconseguit el seu objectiu.
Comín i Puigdemont poden matisar ara tant com vulguin el contingut de la seva correspondència telefònica, però, com diu la saviesa popular, Déu nos en guard d’un ja està fet. I naturalment que no s’hi val a gravar i difondre missatges privats com ha fet Telecinco, però en aquest conflicte ja fa molt de temps que el nacionalisme espanyol ha perdut la vergonya de fer coses que no s’hi valen de cap manera, incloent-hi agredir la gent a cops de porra o empresonar líders polítics i socials. Per altra banda, tota la mala maror existent entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP es va acabar de desencadenar dimarts (al meu humil parer, de manera absurda) amb la decisió del president Torrent d’ajornar el ple d’investidura. Tot això efectivament ja està fet i no hi ha marxa enrere.
Em sembla ara també absurd, i sobretot completament estèril, aprofundir en la brega entre els dirigents polítics de l’independentisme i posar-nos ara tots plegats a assenyalar els uns o els altres i a discutir qui l’ha vessada més. M’estimo més pensar que tothom ho ha fet tan bé com ha sabut, però que una vegada més no s’ha sabut fer prou bé. La temptació és recordar la frase amb què Estanislau Figueras, president català de la Primera República Espanyola, va tancar el seu últim consell de ministres (“Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres”), però s’ha de fer l’esforç de no sucumbir-hi.
És innegable en qualsevol cas que M. Rajoy, Soraya i tots els que els acompanyen s’han apuntat una gran victòria aquesta setmana. Gran, però no definitiva, sinó provisional. Perquè si una cosa és certa és que el lideratge del Procés és de la ciutadania catalana, i que si els líders són escapçats (com els que M. Rajoy va enviar a la presó, segons va afirmar desvergonyidament Soraya) o fallen, com acaba de succeir, serà la ciutadania qui els sabrà rellevar i continuar endavant. Requerirà més temps, no sabem quant, però això no s’acabarà aquí.
