VISCA EL SISTEMA

La Xina lidera

La UE demostra una total incapacitat de fer res davant d'un daltabaix que no és cap guerra

L'espectacle que ha ofert aquesta setmana la Unió Europea ha estat escruixidor, i només es pot qualificar com una manera monumental de fer el ridícul. És cert que Alemanya s'ha anat movent fins a trobar-se amb França per actuar conjuntament com a mediadors, mentre Holanda ha pres la bandera dels estats partidaris dels temibles fons de rescat europeus (rescatar països a canvi de desballestar-los) i, a l'altra banda, Itàlia ha fet el mateix paper pel que fa als defensors de la mutualització del deute. Amb tot, el que s'ha pogut veure i sentir aquests dies ha estat desolador, sobretot quan es contrasta la ferocitat de la divisió interna amb les crides a la unitat amb què el president de l'Eurogrup, Mário Centeno, va obrir dimarts les converses. Després de cinquanta anys d'història, i havent nascut com a resposta a un món que havia canviat de dalt a baix després de la Segona Guerra Mundial, la Unió Europea demostra una total incapacitat de fer res davant d'un daltabaix que no és cap guerra (per molt que s'hi insisteixi) però que ha deixat en qüestió l'existència de la mateixa Unió. Més que més, quan ja es troba debilitada per altres crisis tan greus com la del Brexit i la dels migrants i els refugiats.

Els Estats Units d'Amèrica fan també un ridícul de magnituds imperials, amb un Donald Trump que es mou damunt l'escenari redefinit pel covid-19 amb les maneres d'un boxejador sonat. Tal com explicava l'escriptora novaiorquesa Siri Hustvedt en un article recent, Trump és d'aquestes persones per a qui només existeix el present: no sap res del passat i es desentén del futur, de manera que viu en una espècie de present absolut que sovint es desconnecta de la realitat. En aquesta ocasió la desconnexió és particularment greu. Trump balbuceja missatges contradictoris mentre Nova York es converteix en epicentre de la pandèmia, la ciutadania es rearma fins a les dents i la bonança econòmica que li havia de fer guanyar les eleccions trontolla per totes bandes. Confús i desesperat, ha arribat a envestir contra l'OMS, amenaçant de suspendre la contribució americana a aquest organisme, en una de les ocurrències més particularment penoses del búfal taronja.

Davant d'aquest paper d'estrassa de les velles potències, no cal haver estudiat gaire geopolítica per entendre que el lideratge global recau de cada dia més en la Xina, que fa temps que pugna per l'hegemonia i que veu com aquesta crisi l'hi acosta encara més. Tots mirem a la Xina –i també a Corea– per saber què hem de fer davant del virus, i és la Xina qui marca la pauta: com ens mourem per les ciutats a partir d'ara, com utilitzarem els aeroports a partir d'ara. Tal vegada el que és vell no acaba de morir, com adverteix la tan citada frase de Gramsci. Ara bé: contradient la segona part de la frase, és possible que, com a conseqüència de la pandèmia, un nou lideratge sí que acabi de néixer. Algú pot pensar que això no és tan dramàtic i que tampoc tenim tant a agrair ni als EUA ni a la UE. Però el lideratge que va camí de consolidar-se és el d'un règim totalitari.