EscriptorContra tot pronòstic, l'acord assolit per la UE pel que fa als fons de recuperació de la crisi del coronavirus és un bon acord, del qual Espanya surt clarament beneficiada. En el repartiment, per altra banda, Balears hi surt clarament menystinguda, la segona de les darreres entre les comunitats autònomes, després d'Extremadura. Però Extremadura pertany a l'Espanya que rep ajuts, mentre que Balears, una vegada més, és la més perjudicada de les comunitats de l'Espanya que els paga. És un tracte del tot injust i discriminatori, insultant, fins i tot, que s'explica per diversos factors que fa quaranta anys que arrossegam. Un d'ells és l'escàs (gairebé nul) pes polític de les Balears en el conjunt de l'Estat: vuit diputats al Congrés, repartits ara entre PSOE, PP, Unides Podem i Vox, tot i que tradicionalment es repartien entre PP i PSOE. En tot cas, tan sols vuit escons, sumits dins les respectives disciplines parlamentàries d'uns partits d'àmbit estatal (en un estat que continua i continuarà tenint el seu epicentre radial i mental al quilómetro cero de la Puerta del Sol). Mai ha enviat Balears a Madrid un sol diputat d'obediència nacional, regional o, si més no, local, ni que sigui a la canària manera, bé perquè l'electorat illenc és com és o bé perquè els partits illencs són com són. Ara no entrarem a escatir-ho.
Sigui com sigui, la (mala) atenció dispensada a Balears en el context del (bon) acord obtingut per Espanya dins la UE podia haver estat un bon argument per a l'oposició del govern de Francina Armengol, si no fos que aquesta oposició està formada per elements que hem de qualificar de peculiars. Aquest dimecres vam escoltar el segon dels darrers, Biel Company (el darrer de tots sempre és el pobre Jordi Campos, de Vox), en una entrevista al programa Al Dia d'IB3 Ràdio, i les va tornar a dir de l'alçada d'un campanar. L'argumentari que han enviat del carrer de Génova de Madrid indica que s'ha de dejectar l'acord europeu com si fos un rescat, i en tot cas afegir que, si té alguna cosa bona, és gràcies a la influència que exerceix el Partit Popular espanyol a Brussel·les, a través dels seus aliats europeus. Biel Company ho va interpretar a la seva manera i va acabar dient que ell mateix s'havia reunit “la setmana passada amb una gent” i que després li havia demanat “a Rosa Estaràs que hi estigués a sobre”. En fi, darrerament no guanyam per humoristes. De tota manera, el cop fort ja havia vingut abans, quan Biel Company, sense voler, s'havia fet independentista: va argumentar que, ja que Balears té interessos econòmics tan forts a Alemanya i al Regne Unit (pel turisme, no per la recerca de la vacuna del coronavirus), si "sa senyora Armengol" fos una presidenta com toca, ja tindria “una relació bilateral” amb els governs d'aquests països. Va dir això, una relació bilateral. L'única manera que el Govern de Balears, o de qualsevol comunitat autònoma del Regne d'Espanya, pugui tenir relacions bilaterals amb governs de països estrangers és declarant la independència: si no ho fa, ha de passar necessàriament per Madrid i el seu quilòmetre zero.
Com que el maltractament econòmic i fiscal de Balears ve de molt enrere, si hi gratam hauríem de recordar quan el mateix senyor Company (o el seu president, José Ramón Bauzá, de qui ell va ser número dos, a pesar que ara en renegui) anaven a Madrid i el ministre Montoro se'ls treia del damunt fotent-se'n. Entre aquest repertori i una manera extravagant de parlar malament el català de Mallorca, més pròpia d'un xou d'Agustín el Casta que d'un líder polític, Biel Company té assegurat (com el seu actual cap, Pablo Casado, el dels màsters a Harvard) el seu lloc com a segon dels darrers.
