Quan podem sigui casta
No tinc intenció d’afegir-me als nombrosos opinaires que s’han apressat a desqualificar, o directament criminalitzar, la flamant formació Podem perquè els veuen com una amenaça contra el monopartidisme PPSOE que fa més de trenta anys que sosté l’ statu quo del qual viuen aquests mateixos analistes. Però tampoc faig comptes d’afegir-me al cor, no menys nombrós, de veus que s’han apressat a saludar entusiàsticament el partit que lidera Pablo Iglesias com la gran esperança blanca de la regeneració democràtica. Diguéssim que formo part del col·lectiu, potser més discret i poc lluït, que es confessa sorprès (no preocupat ni exultant, sinó sorprès) pel fenomen que protagonitza aquest nou partit, i que està a l’espera de més notícies, des d’una actitud a mig camí entre l’expectació i la reserva. Expectació, perquè no puc ocultar que m’alegra l’ensurt que Podem ha causat tant al PP com al PSOE, i perquè m’alegro en principi que, posats a buscar alternatives als partits tradicionals, aparegui una formació amb principis progressistes i democràtics, en lloc d’una d’aquestes propostes d’extrema dreta que proliferen per Europa, quan no es tracta d’alguna carnavalada com la protagonitzada a Itàlia per Beppe Grillo. I reserva, perquè no deixen de semblar-me inquietants alguns senyals emesos per Podem: la inclusió entre els seus quadres inicials d’insignes carcamals com Jiménez Villarejo, l’explotació del culte a la personalitat del líder Pablo Iglesias, la configuració d’alguns dels cercles locals del partit que s’estan formant en diversos indrets (i que apleguen personal procedent de tantes opcions anteriors que de vegades semblen macedònies de fruites polítiques molt passades) o el posicionament, de moment més aviat tebi, no ja sobre el procés, sinó fins i tot sobre la cultura i la llengua catalanes.
Una cosa és certa, i és que tard o d’hora (més d’hora que tard, segons indiquen tots els sondejos) Podem accedirà a llocs de poder. Entrarà amb més o menys força a ajuntaments, diputacions o Parlaments (inclòs el Congrés de Diputats de Madrid). En principi cal imaginar que ho farà com a oposició, però, segons les geometries cada dia més variables que es puguin establir, és ben possible que els regidors o diputats de Podem es trobin aviat en disposició de tenir una influència real a través de votacions transcendents o, fins i tot, decantant la formació d’unes aliances de govern o d’altres. Entraran dins el sistema que critiquen, percebran sous i dietes, hauran de finançar el partit d’alguna manera i, en definitiva, començaran a ingressar dins aquesta casta de la qual actualment abominen.
Els paral·lelismes amb el PSOE de Felipe González durant la Transició són obvis: un partit emergent que es desmarca d’un règim ja caduc i en descomposició, que presenta un líder jove, enèrgic i loquaç, que suscita tota mena d’expectatives i que té una ascensió fulgurant que el du aviat al poder. La història posterior ja ens la sabem. Es tornarà a repetir, o podem/podemos esperar una altra cosa?
