28/01/2011

La síndrome de l'amo en Xec

2 min

"L'estratègia d'ERC era bona, però no ha reeixit", llegesc que diu Joan Ridao a l'ARA d'ahir. Aquestes paraules pertanyen a un gènere d'afirmacions que sovintegen dins el catalanisme i que a mi sempre em fan pensar en la rondalleta menorquina de l'amo en Xec de s'Ullastrar. Ja l'he explicada en alguna ocasió en algun altre lloc, però em sembla que no hi és de més recordar-la: l'amo en Xec de s'Ullastrar i la seva dona compartien una vida força raonable i passadora, fins que ella va caure molt malalta. L'amo en Xec la va fer visitar per un metge i per un altre, però tots ells, desconcertats, acabaven per declarar-se incapaços d'emetre un diagnòstic. Decidit a no escatimar res si era en favor de la salut de la seva muller, l'amo en Xec la va dur fins a Barcelona, a veure un altre metge de molta fama. I en efecte, el metge famós va diagnosticar una malaltia ben concreta i va ordenar que la dona se sotmetés a una operació molt complexa i molt cara que li havia de salvar la vida. Es tractava d'un dineral, però el doctor era una eminència i el cas era a vida o mort, de manera que van tirar endavant. Quan, al cap d'unes setmanes, ja de tornada a Menorca, l'amo en Xec va topar al carrer amb un conegut que li va preguntar com havia anat l'operació, ell va respondre: "S'operació va anar molt bé, però sa madona és morta".

El catalanisme, com dèiem, té una tirada xocant a aquesta mena d'operacions que damunt del paper es mereixerien un deu, però en què, a la pràctica, el pacient acostuma a passar avall sense remissió. Que ningú s'enfadi ni s'alegri: ara faig la broma a expenses d'unes declaracions de Joan Ridao, però insistesc que el principi és aplicable al catalanisme en general, amb independència de les sigles i de les persones en concret. L'última gran operació del catalanisme ha estat l'Estatut, que ha donat un resultat fins i tot més indesitjable que el repòs etern, i tot fa pensar que la propera serà el pacte fiscal, que, si ningú hi posa remei, té molts números per desembocar en una nova missa de difunts.

Pel que fa a Esquerra, en vista de l'èxit fa de mal dir si l'estratègia va ser bona o dolenta, però la veritat és que ara això ja és igual. El que humilment penso que pot reivindicar Esquerra són tres coses: la primera, una obra de govern que, pesi a qui pesi, és allà, i que conté errors però també encerts notoris; la segona, el mèrit gens discutible d'haver estat la força que ha portat l'opció independentista des de la marginalitat fins a la centralitat política i social, amb tant d'èxit que fins i tot el president Pujol ha acabat per assumir l'evidència de la impossibilitat de l'encaix amb Espanya. I la tercera, el fet de continuar essent, a pesar del que es vulgui, el referent central de l'independentisme català, indispensable si la societat catalana decideix arribar a algun resultat concret en relació al seu futur com a país. Tot plegat no és poca cosa i pot donar molt de si. A condició, esclar, de no recaure en la síndrome de l'amo en Xec.

stats