En Jaumet era un al·lot molt espavilat. Era el que treia les millors notes de la seva classe (que es va formar cantant el Cara al sol i altres himnes patriòtics del temps d'en Franco), era el que sempre tenia a punt els deures i era el que sabia sempre alguna cosa més enllà del que demanava el mestre. Al seu Felanitx dels anys cinquanta i seixanta, en Jaumet va destacar sempre per les seves aptituds intel·lectuals. Tallava un cabell a l'aire, en Jaumet.

Tanmateix, en Jaumet es va fer gran i el seu excel·lent rendiment acadèmic es va fer massa rellevant per a un lloc com Mallorca. En Jaumet reclamava a crits uns estudis universitaris així com cal, i a l'illa, per no existir, no existia encara ni la UIB. De manera que se les va enginyar per sortir cap allà on sortien tots els joves progres de l'època: cap a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el seu campus al mig de Bellaterra i el seu camí de Ho Xi Min.

I així va ser com en Jaumet va partir de Felanitx cap a Barcelona, aquella Barcelona perillosa i perduda dels anys setanta. En Jaumet assistia a les classes de l'Autònoma amb profit i excel·lència, però també va tenir temps de conèixer una al·lota que li va fer ballar el cap. Ella es deia Mercè, com qualsevol al·lota barcelonina del seu temps, però això no va ser cap impediment perquè en Jaumet s'enamorés perdudament d'ella, i ella d'ell. En una paraula, en Jaumet i na Mercè varen tardar poc a anar-se'n a viure plegats, en un pis del Raval de Barcelona que compartien amb un parell d'amics. Tenien poc més de vint anys, vivien en una gran ciutat on ningú no els havia de jutjar ni de posar la llengua al damunt, i sobretot tenien a punt la joia. Però això no va bastar, com de vegades succeeix amb les parelles més ben avingudes.

Hi va haver un primer problema, i és que en Jaumet no podia explicar a madò Pereta, la seva honorable mare, que se n'havia anat a viure amb una al·lota únicament perquè s'agradaven. Madò Pereta hauria posat el crit al cel, perquè només entenia la cohabitació entre home i dona si es basava en el sagrament del matrimoni. De manera que en Jaumet va optar per contar a la seva mare, per carta i per telèfon, aprofitant l'enorme distància que aleshores separava Barcelona de Felanitx (una distància molt més gran que la que existeix ara) que s'havia casat amb na Mercè. No se n'havia anat a viure amb una concubina, de qualsevol manera, sinó que s'havia casat amb totes les benediccions. Fins i tot era possible que el casament s'hagués produït a Santa Maria del Mar, que és l'església més gòtica i vistosa de les que hi ha i no hi ha a la capital catalana.

Madò Pereta va quedar contenta amb aquesta explicació, tot i que li hauria agradat assistir al casament i, sobretot, conèixer la seva nora. Però, ai las, aquests joves d'avui feien les coses a la seva manera! De tota manera, una part del seu desig es va acomplir: l'estiu següent, na Mercè i en Jaumet van venir a passar les vacances a Portocolom, i d'aquesta manera madò Pereta va poder treure el gat de dins el sac: na Mercè era una jove ben agradosa, plantosa i formosa, tot i que xerrava com xerren els catalans, que se'ls entén però ells no entenen el mallorquí. No hi feia res: en Jaumet era feliç, i si en Jaumet era feliç, també ho era madò Pereta.

Fins que es va esdevenir el drama. L'hivern següent, en Jaumet i na Mercè van entrar dins un seguit de malentesos i d'inconveniències, i van arribar a la conclusió que el que havien de fer era separar-se. Així ho varen fer, però en Jaumet es va trobar de seguida amb un dilema: com explicava a madò Pereta, la seva beata mare, que s'havia separat de la seva legítima esposa? El disgust i la consternació haurien estat massa grossos. De manera que va optar per una solució òptima: de la mateixa manera que havia fet creure a sa mare que s'havia casat, en Jaumet també li faria creure que havia quedat vidu. No s'havia separat, sinó que la jove i bella esposa havia mort sobtadament, d'un mal dolent. Així ho va explicar, per telèfon i per carta, en Jaumet a la seva mare. I madò Pereta es va empassar la història sense posar-hi més emperons.

Ara bé, aquella circumstància exigia un protocol: madò Pereta es va posar de dol per la seva dissortada nora, i va anar endolada durant dos anys, durant els quals en Jaumet va fer veure que no hi havia cap inconvenient per a aquella tristor. La mort és la mort, ni que sigui simulada o diferida. En Jaumet, així mateix, va comparèixer un parell de vegades, durant aquells dos anys, per Felanitx o per Portocolom, però mai no va trobar el valor per reconèixer la seva doble mentida: que ni s'havia casat mai amb na Mercè, i que na Mercè era viva i sana com un gra d'all. Madò Pereta, mentrestant, continuava amb el seu règim de vestimentes negres i misses a la memòria de la seva presumpta nora.

Fins que va venir, vatualmón, que qualcú de Felanitx va haver d'anar per feines a Barcelona, i allà, per devers les Rambles, es va topar amb na Mercè, la més fresca i deixondida del món. En demanar-li si no era morta, la jove només va saber demostrar una franca estranyesa. I així va ser com un ho va dir a l'altre, i l'altre a un altre, i d'aquesta manera, la notícia de la falsa mort de na Mercè va arribar a tots els honorables vilatans de Felanitx i de Portocolom.

En Jaumet es va torbar un grapat d'anys a tornar a comparèixer per la seva vila natal, fins que la xerradissa es va esgotar. Però, al cap i a la fi, les millors històries de morts són aquelles en què els morts sobreviuen.