Una nena de tretze anys n’apallissa salvatgement una altra de catorze i les altres nenes que hi són presents, més o menys de la mateixa edat, no tan sols no intervenen per aturar l’agressió sinó que es limiten a gravar-la amb els seus mòbils i penjar-ne les imatges a internet. Això va passar a Sabadell, i ahir va ser una de les notícies del dia. A Mallorca, fa un parell de mesos, va passar un cas semblant, però potser encara una mica més inquietant i tot: una adolescent de Palma en va atacar una altra amb un ganivet, per un assumpte de gelosia a compte d’un nòvio. El pare de l’agressora hi era present, i ni tan sols va filmar els fets: senzillament, va deixar que seguissin el seu curs, tot i que podien haver arribat a un desenllaç fatal. Quan la Policia i la Creu Roja van arribar a l’indret, el pare es va limitar a descriure el que havia fet la seva filla, com si ell no hi tingués res a veure.

Afortunadament, tant en un cas com en l’altre, la sang no va arribar al riu i les dues víctimes se n’han sortit amb ferides lleus. Però aquesta no és la qüestió. Pel mateix preu, en lloc de sortir-ne més o menys lleument nafrades, les dues noies en podien haver sortit mortes. Es tractava de violència desfermada i el fet que fos executada per nenes no la convertia en menys perillosa. Quan a un ésser humà se li creuen els cables, tant se val quin sigui el seu sexe. La violència, per desgràcia, és un fet inherent a la condició humana, i a posta ens dotem de lleis i de codis civils i de conducta: per poder evitar aquests esclats de brutalitat i les seves conseqüències. O, si més no, per punir-les quan es produeixen.

Ara: més enllà i alhora més a prop que qualsevol legislació, els humans confiem en els nostres congèneres per evitar aquesta mena de situacions, o si més no per corregir-les quan es produeixen, en la mesura del possible. De sempre, l’instint de qualsevol persona sensata, en veure’n dues més que es barallen, ha estat intercedir per separar-les, a fi d’evitar mals majors. És cert que, de vegades, els pacificadors en surten malparats, perquè ja se sap que, en una brega, sempre n’hi ha per als que miren. Però tot i així sempre hem entès que havíem d’intentar pacificar les baralles, de la mateixa manera que ens hem de preocupar per socórrer un malalt a la via pública.

Ara sembla que fins i tot això hagi saltat pels aires, i això és el que és preocupant: nenes que en graven una altra mentre apallissa una tercera; pares que es fan l’orni quan veuen la seva filla menor d’edat empunyant un ganivet de cuina contra una altra adolescent. Tal vegada els esclats de violència i d’irracionalitat són inevitables, perquè l’animalitat resideix dins nostre molt més endins del que ens pensem. Però que la resposta a aquests brots de brutalitat sigui la mandra, la burla o la indiferència per part dels que s’ho miren, fins i tot quan són éssers propers als protagonistes dels fets, ja passa de mida. No sé a qui donar-ne la culpa, però aquí hi ha un evident símptoma de malaltia social.