Un zombi anomenat Rajoy
A tots els presidents de govern els sol preocupar quin lloc ocuparan dins la història quan ells hagin abandonat aquest món. La posteritat sempre és incerta, però en el cas de Mariano Rajoy ja podem dir quin serà el seu lloc: el d’un home mentider i incompetent que va batre el rècord d’incomplir tots i cadascun dels punts del programa electoral que en teoria havia elaborat ell mateix.
Ni tan sols davant les desercions d’Alberto Fabra i de José Ramón Bauzá, a Rajoy no se li despentina la barba. Acostumat com està a mentir cada vegada que obre la boca, ni ell mateix s’ho creu però vol fer veure que dins del seu partit i dins del seu govern no hi ha cap problema que ell no pugui controlar. La realitat òbvia, en canvi, és que no hi ha res ni ningú que estigui sota el seu control. És un dirigent falsari, fallit i, fins i tot, esperpèntic.
Ahir vaig sentir Xavier Bru de Sala afirmant, a El matí de Catalunya Ràdio, que Mariano Rajoy és un home políticament mort. No diré que no, però jo hi afegiria un matís: fa temps que és mort, i al que estem assistint és a la seva desagradable descomposició en públic. El veiem desfer-se de moment en moment, com si fos un zombi, i ell s’encaparra a donar mostres de vida, quan l’únic que se’n pot esperar és un discurs difícilment articulat i el moviment curiós de qui veu que s’esfondra el terra sota els seus peus i aguanta l’equilibri damunt d’una biga que dóna tots els senyals de caure també a terra d’un moment a l’altre.
Mariano Rajoy, en definitiva, no és ningú ni ho ha estat mai. Ni els ministeris ni la vicepresidència que va ocupar, ni el seu moment com a aspirant a la presidència del govern espanyol (va ser incapaç de guanyar ni un sol debat a Zapatero, que ja és dir), ni encara menys la seva presidència han tingut la més mínima rellevància. Tot en ell, i tot el que ha fet, és irrisori i reprovable. Hi ha seriosos indicis per considerar-lo un presumpte delinqüent, cosa que només ens poden certificar altres delinqüents ja confirmats per la justícia, com Jaume Matas o Luis Bárcenas.
Parlàvem del pas a la història dels presidents. No tinc cap dubte que Rajoy té un lloc reservat dins d’aquest panteó, i és el del personatge més ridícul que hem vist fins ara. Va arribar a la presidència afirmant que a ell ningú li donaria ordres sobre com havia de dur a terme la seva tasca, i encara ni tan sols ha aconseguit que Angela Merkel i la resta de mandataris europeus se’l prenguin seriosament, entre altres coses perquè no és capaç d’expressar-se fluidament ni tan sols en castellà. Com a president de dretes ha tingut la ufana d’irritar el centredreta i l’extrema dreta, sense comptar amb una certa repugnància de l’esquerra i del catalanisme. És cert que es poden contemplar, segons com, alguns senyals de recuperació econòmica a Espanya, però no s’han produït gràcies al govern de Don Mariano, sinó malgrat seu i fins i tot en contra seu. Quan es retirin, ell, Montoro, Wert i De Guindos es podran reunir de tant en tant a fer uns finos.
