Publicitat
Publicitat

CRÍTICA XARXES

Audrey Hepburn i la bona nostàlgia

Hi ha dates més agraïdes que altres per a la nostàlgia. El 20-N és una de les pitjors. Pot despertar els franquistes i/o aquells que es pensen que van vèncer la dictadura perquè van veure morir el monstre al llit i encara creuen que la Transició va ser modèlica, i no sé quin dels dos grups és més depriment. En canvi, el 20-G és una bona data per als nostàlgics. No la tenia present, però ahir vaig descobrir a Twitter que el 20 de gener és l'aniversari de la mort d'Audrey Hepburn i aquest any en fa vint. Aquesta no és la bona notícia. La bona notícia és que el seu record va convertir-la en TT i, per una tarda, la xarxa es va omplir de glamur, de savoir faire i bones intencions. Normalment aquestes coses em semblen carrinclones, però amb Audrey Hepburn faig una excepció. Tothom té les seves debilitats, malgrat que una de les seves interpretacions més recordades és a Esmorzar amb diamants , una pel·lícula que espatlla -no per culpa de l'actriu- el final de la novel·la de Truman Capote. De tota manera, evidentment no són les meves debilitats les que van fer que el nom d'Audrey Hepburn fos ahir trending topic , sinó les ganes del personal de tenir, per un dia, un material presentable per als tuits. En una època en què personatges com Belén Esteban o Justin Bieber s'imposen fàcilment en l'univers del que considerem popularitat, de tant en tant necessitem una altra estètica i uns altres valors que ens reconciliïn amb la xarxa, amb la nostra època i amb nosaltres mateixos. Això, unit a la passió per enaltir els morts, va provocar ahir aquest TT, que ens va permetre gaudir de fotos fantàstiques en blanc i negre -una altra elegància quasi perduda- i frases com ara "la victòria més gran de la meva vida ha estat ser capaç de viure amb mi mateixa, acceptar els meus defectes i els d'altres". Coses que ja no es diuen, que ja no es pensen i que aviat ni es recordaran.

Postveritat