17/10/2011

Demanar és trist... i cansat

2 min

D'allò de "és trist demanar, però més trist és robar", se'n pot fer tanta broma com es vulgui. Però en aquest país petit ens passem la vida demanant i esperant que homes de bona voluntat ens facin cas. Dissabte vam veure un home de bona voluntat que, sense cap obligació de fer-ho i després de la tasca d'investigació periodística i de persuasió de Gemma Aguilera, va ser al Palau de la Generalitat per contribuir a restituir l'honor de Lluís Companys. Juan Luis Urraca, fill del policia espanyol que el 1940 va detenir el president a l'exili i el va portar a Franco perquè el dictador l'afusellés, s'ha avingut a un gest que no és exigible a un particular.

En canvi, ja podem anar demanant al Tribunal Suprem de la democràcia que faci el que li tocaria: la resposta és que ens pintem a l'oli la revisió de la condemna. I si deixem de mirar cap al passat i mirem cap al present i el futur, tenim una altra petició permanent -una de moltes- que, per ara, no ha trobat homes de bona voluntat: la de Twitter en català. Dissabte va ser el dia Urraca/Companys, i ahir va ser el del segon intent de fer un TT amb una reclamació que el senyor Twitter coneix de sobra. Han passat 71 anys des que van assassinar el president de la Generalitat i estem com estàvem: demanant, demanant, demanant... Ahir, a més, Albert Cuesta -l'iniciador de la campanya- ens advertia de les complexitats trampa que poden dificultar la pretensió d'aconseguir un TT amb #twitterencatala, una etiqueta gastada. Ara ho hem de provar amb #twitterincatalan, en anglès.

Demanar, més que trist, és cansat. I les noves tecnologies no ho arreglen. Continuem necessitant bona voluntat, o bé pintar alguna cosa més en aquest món, per no haver-nos de pintar a l'oli el que volem.

stats