El model de presó que volem
“Al meu país, Colòmbia, les presons són físiques. Aquí són mentals”. M’ho deia fa uns dies un dels últims reclusos de la Model. L’entrevistava per a un reportatge sobre el tancament del centre penitenciari. Ell, murri, tenia ganes de xerrar, volia convèncer qui fos que el delicte que el va portar a la presó -un afer de drogues- havia sigut “induït” per un guàrdia civil. És la seva defensa i no es pot descartar que un tribunal li doni la raó: no seria la primera vegada que es fabrica un delicte per parar una trampa a algú que la policia considera sospitós, tot i ser un mètode d’investigació prohibit.
La ment d’aquest home no semblava gaire empresonada: deia el que li donava la gana a una periodista que li havien portat els seus carcellers. Després de deixar anar la filosofada, no va saber argumentar-la gaire. “Els funcionaris tanquen les portes donant cops per demostrar qui mana”, va intentar presentar com a exemple. I ràpidament va traslladar les crítiques a l’existència de l’empresonament preventiu i als menús avorrits del centre penitenciari... instants abans d’entrar en flagrant contradicció amb les seves anteriors paraules i afirmar que el tracte rebut a la Model havia sigut “excel·lent”.
L’any passat un grup de periodistes visitava Brians 2 per veure com s’utilitzen les piscines de les presons, que es reobrien després de quatre anys tancades per atac de pànic per demagògia. Un dels usuaris del servei -que té finalitats rehabilitadores, com qualsevol activitat en una presó- era un jove condemnat per un homicidi. Recordo el judici. Havia mantingut una actitud xulesca i mancada d’empatia cap a la víctima i la família. Onze anys després era una altra persona: encantat de deixar-se entrevistar, cantant les excel·lències de la presó i del personal, delerós d’agradar al sistema.
Descomptat el grau de comèdia que aquests reclusos puguin fer quan parlen amb periodistes -alt o molt alt-, tenen una actitud que no és de confrontació amb el sistema: al contrari, s’hi volen congraciar. Encaixa amb l’índex de reincidència del sistema penitenciari català -un 30%, taxa del 2014- o més aviat amb el de no-reincidència, un 70%. Són percentatges que encara queden lluny del que seria desitjable i si progressen adequadament -el 2008 la taxa era 60%/40%- és perquè s’actua sobre la ment dels condemnats: potser és el que intuïa el reclús de la Model quan parlava de “presons mentals”. Pot sonar inquietant, però això són les mesures de reinserció. I el més preocupant no és el grau de fracàs que encara hi ha, sinó el rebuig que sovint s’expressa davant la finalitat rehabilitadora de la presó, que oficialment no té un objectiu punitiu, com si la privació de llibertat no fos un càstig. Aquests prejudicis es fan impúdicament visibles amb polèmiques absurdes com la de les piscines penitenciàries. És obvi que rehabilitar els reclusos és el millor no només per a ells, sinó per a tots els altres, que hi haurem de conviure quan surtin. Ara que s’ha tancat la Model, de memòria funesta, és un bon moment per aclarir-nos sobre quin tipus de presó volem: és un dels factors que marquen la societat que tenim.
