28/11/2011

Twitter serveix per a la política?

2 min

S'ha completat el primer cicle electoral des de l'esclat de Twitter i estem com estàvem o pitjor. Només estem millor en un aspecte: les xarxes han contribuït a la revolta (verbal) dels ciutadans. Captiva però desafecta, la gent s'ha rearmat i s'ha tornat descarada amb aquesta eina fàcil d'utilitzar, digue'n Twitter, digue'n Facebook. Aquí s'acaben les bones notícies. I les dolentes -algú ho havia de dir- s'acumulen. Els indignats han acabat utilitzats -parodiats?- en un anunci indignant de telefonia mòbil. I els polítics han passat per les campanyes electorals fent servir Twitter com si fos la guarnició barata d'un bon entrecot, una frivolitat que toca dir que t'agrada però que tothom sap que no té cap substància perquè la substància la tenen ells: sí, senyor, amb els seus aparells de partit, els seus mítings i els seus debats televisius pactadets o rebentadets. El company Auri Garcia ho explica en un interessant reportatge que publica aquest dilluns. La majoria de candidats del 20-N, entre els quals no hi havia cap dels (pocs) polítics que entenen Twitter, han gestionat aquesta patata calenta com han pogut. Els més afortunats han fardat de tenir més seguidors que els altres. I els altres han intentat evitar el tema. Hi ha hagut dos episodis molt reveladors: la relliscada de l'equip de Rajoy, que s'ha negat a respondre un tuit al·legant que l'autor tenia només 15 anys, i la frase de Carme Chacón al test de campanya al qual vam sotmetre els candidats."Tinc un Twitter de campanya, jo no m'hi puc dedicar plenament", ens deia la socialista. És a dir: això ho porten els meus ajudants, jo estic per a les coses importants. De fet, té raó. Si no estan disposats a mantenir un diàleg real, obert i incòmode amb els ciutadans, Twitter no serveix per a la política. ¿O són aquests polítics els que no serveixen per a Twitter... o per a la política? Podríem pronunciar-nos, però acabaríem en un anunci de refrescos.

stats