Publicitat
Publicitat

CRÍTICA XARXES

La fama costa i es paga amb tuits i 'replays'

La multiplicació de mitjans de comunicació de les últimes dècades -un teixit que ara s'està desfent més de pressa del que es va fer- va fer créixer de manera desorbitada el nombre de famosos de les societats occidentals. (Ni idea del que va passar en les orientals.) Molts dels que havien de ser simples mitjancers entre els receptors/gent normal i els emissors/famosos de tota la vida -polítics, escriptors, actors, directors de cine i de teatre, reis i prínceps, estrelles de rock i de l'òpera, banquers- es van convertir ells en estrelles: mireu Oprah Winfrey als EUA. En un segon nivell hi ha els que van esdevenir estrelles nacionals/locals i en un tercer els mig-famosos, gràcies als quals s'omplen hores i hores de tertúlies amenes. No n'haig de dir res, que la majoria són del meu gremi. El curiós és que ara estem en una tercera fase que pot semblar, certament, ciència-ficció: la fase Twitter. La xarxa ha generat un nou tipus de mig-famós. Hi ha pocs molt-famosos que siguin a Twitter sense l'ombra del gran Dubte: són els seus equips de comunicació els que administren el seu compte, contra la filosofia dels autèntics ? Això deixa molt espai als mig-famosos del món clàssic -l'anterior a l'any 2006- per reconvertir-se i ser ells els reis de la xarxa, si tenen prou enginy. Però encara hi ha oxigen per als no-ningú més espavilats, que creen una personalitat gràcies a l'invent californià. Són els mig-famosos de Twitter, que si s'ho treballen poden arribar a molt-famosos del món paral·lel que és la xarxa. Artificial? Potser sí, com qualsevol altra fama. Gueto? Sí, com el dels pintors, els escriptors, els polítics... Però almenys aquests estan sotmesos, sense protecció exterior, a l'escrutini diari -sovint cruel- de qualsevol que es doni d'alta. La fama costa, i aquí es comença a pagar amb tuits i replays que et poden posar a parir. No té poc mèrit.

Postveritat