Publicitat
Publicitat

CRÍTICA XARXES

La veritable màquina de la veritat

Em dic Sílvia i sóc exhibicionista. Si no en fos, ¿gosaria escriure el que em passa pel cap en un mitjà de difusió pública? Esclar que necessito un pretext: escric això cada setmana per encàrrec del director. O sigui que sóc una exhibicionista de pacotilla, mediocre, com la immensa majoria dels humans. Quasi tothom és exhibicionista, ho han demostrat les xarxes en cinc anys, però n'hi ha pocs que dominin l'art d'exhibir-se sense manies i alhora sense fer el ridícul. Aquests mestres són respectats i fins venerats en l'univers 2.0 i les crítiques els reforcen en lloc d'enfonsar-los. Estan molt per sobre de la mitjana d'exhibicionistes. A l'altra cara de la moneda hi ha els que estan per sota, els que no han paït l'esclat de les noves tecnologies. Gent que abans feia venir vergonya en els casaments i ara ho fa a la vista de tot el planeta. Per exemple, la viceministra de Costa Rica que després de ser incapaç de controlar una gravació seva presumptament eròtica encara s'hi rabeja explicant-ho en programes de televisió. I, encara pitjor, els policies de Cerdanyola que van gravar-se en vídeo fent animalades amb el cotxe patrulla. Aquests no tenen l'excusa de la carta d'amor que ha anat a parar a males mans. Simplement, es van comportar al volant d'un vehicle policial com si fossin a Gran Hermano . Amb aquesta gravació aquests policies sacien la fatxenderia i l'exhibicionisme que abans haurien satisfet en algun control d'alcoholèmia. Les noves tecnologies les carrega el diable. Això ens podria portar a considerar que cal un psicotècnic per utilitzar-les. Però ja s'ha demostrat amb el cas de Cerdanyola (i d'altres) la fiabilitat dels psicotècnics que passen els policies. Potser és més bona idea fer-ho al revés: posar els aspirants a policia davant d'una càmera i a veure què fan. Sembla que no falla com a màquina de la veritat.

Postveritat